Europa, grisa i sola

Encara que no hi pen­sem, els dra­mes d'un altre temps són part íntima de la nos­tra con­dició. La nena assas­si­nada en un poblet al nord de França, un dels tants llocs per­duts en la rere­guarda de la Gran Guerra, ens furga la memòria fins que la veri­tat rebenta dins nos­tre i ens cap­gira. El ressò de les bom­bes a les trin­xe­res i els crits dels fills que moren entre el llot del País del Nord només és una sin­to­nia: la mort estima la bona gent i se l'endú de pressa. Després només resta el ras­tre difós del que van sig­ni­fi­car pels que els van esti­mar.

A Les ànimes gri­ses (La Magrana), Phi­lippe Clau­del ens planta la veri­tat davant dels ulls quan ja crèiem haver-la obli­dat. La bomba ens esclata al ros­tre. “Els que són de mal pelar són els cabrons. Aquests en gene­ral moren vells, i de vega­des fins i tot al llit”, diu l'autor. La sole­dat embru­teix. El deser­tor, el trist i el tur­men­tat poden ser l'assassí, però també pot pas­sar que ho hàgim estat nosal­tres; en la memòria del drama obli­dat, qui pot dir que ell no ha estat?

Bus­cava una imatge que iden­ti­fiqués l'Europa d'avui i, per molt que pen­sava en pai­sat­ges idíl·lics i grans monu­ments simbòlics, només em venia al cap aquell poble gris i enllo­tat de la novel·la de Clau­del; aque­lla nena morta men­tre el gas mos­tassa asfi­xi­ava els fills de tota una gene­ració a les trin­xe­res de l'altra banda dels suaus turons dels camps del nord. En la meva memòria no inter­pre­tava allò com una metàfora: era la rea­li­tat. La imatge que bus­cava per iden­ti­fi­car l'Europa d'avui no era cos­mo­po­lita ni pai­satgística, era pre­ci­sa­ment aquesta: l'estesa infi­nita de peti­tes creus blan­ques i anònimes que enca­tifa els camps de Flan­des en una suc­cessió ina­ca­ba­ble de cemen­ti­ris, de dra­mes que for­men part íntima de la nos­tra con­dició d'euro­peus i que, per­ver­sa­ment, han estat ama­gats, com si allò mai no hagués pas­sat, com si no formés part de la cons­trucció d'aquesta casa comuna.

Pot­ser si haguéssim bus­cat la veri­tat des del pri­mer moment ara no dub­taríem de la nos­tra con­dició d'euro­peus. Si avui som una gent grisa i solitària és perquè els dra­mes d'altres temps ens han escla­tat a la cara quan ja pensàvem que havien que­dat col­gats pel llot glaçat de la catifa verda dels camps de Flan­des.

La mes­qui­nesa de la con­dició humana sem­pre té un doble fons. A Les ànimes gri­ses l'autor el des­tapa. Ningú no li va fer cas, i ara, més vells i can­sats, caldrà tor­nar a començar.