Plagieu, ho fa tothom

L

Plagi, segons l'IEC, és “part d'una obra d'altri inse­rida en la pròpia sense indi­cació de la font”. Tot i que sovint hi ha acu­sa­ci­ons i denúncies, la justícia no sol aca­bar donant la raó al denun­ci­ant, com ara quan Al Bano va denun­ciar Mic­hael Jack­son per haver copiat I Cigni di Balaka per escriure Will You be there. En pri­mera instància Jack­son va ser con­dem­nat a pagar dos mili­ons de dòlars, però va apel·lar i va ser decla­rat inno­cent. George Har­ri­son va haver de renun­ciar als drets de My sweet Lord en ser con­dem­nat per plagi invo­lun­tari de He's so fine, del grup femení de soul The Chif­fons. Tot i les evi­dents sem­blan­ces d'aquests casos, i de dese­nes d'altres, sem­pre hi ha el dubte de si, com passa al fut­bol, ha estat mà voluntària, i als jut­ges que arbi­tren el món dels pla­gis els costa coar­tar la lli­ber­tat de cre­ació.

Els pla­gis (o la sos­pita) també són pre­sents en el cinema, les arts plàsti­ques, les sèries, pro­gra­mes o con­cur­sos de tele­visió... En el món de les lle­tres es poden copiar històries, estruc­tu­res, ver­sos, per­so­nat­ges... tot és sus­cep­ti­ble de ser pla­giat.

Àlvar Madu­ell, exca­putxí, peri­o­dista, lingüista, his­to­ri­a­dor i acti­vista incan­sa­ble en molts àmbits en favor de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes, ha publi­cat Aplec de pla­gis (auto­e­dició fora del cir­cuit comer­cial). Madu­ell dóna a conèixer dife­rents pla­gis i pla­gi­a­ris famo­sos, com ara Josep Pla, que fins i tot en feia ban­dera. Així, explica casos (direm que tots pre­sump­tes, per curar-nos en salut) com el de Jacinto Bena­vente que va pla­giar Adrià Gual; Car­les Riba a Joan Fus­ter, Lluís Raci­o­nero a Gil­bert Mur­ray, Var­gas Llosa a Ber­nard Die­de­rich, Pablo Neruda a Rabin­dra­nath Tagore, Joan Mara­gall a Goethe... En el banc dels acu­sats sur­ten molts més noms no tan cone­guts, tot i que el morbo el posen els més popu­lars: Vir­gili, Que­vedo, Dumas, Shakes­pe­are, Dant i, més cap aquí, Bor­ges, Lucía Etxe­berría, Benito Pérez Galdós, Ana Rosa Quin­tana, Manuel Fraga... Sucós, oi?

En el ves­sant d'arti­cles de premsa, Car­les Hac Mor va acu­sar Màrius Serra d'haver-li pla­giat sis paràgrafs d'un arti­cle titu­lat... L'abo­lició del plagi; i Bryce Eche­ni­que va ser con­dem­nat per haver afu­se­llat quinze arti­cles de Fran­cesc-Marc Álvaro i Sergi Pàmies. És curiós que Madu­ell no citi el cas de Quim Monzó, denun­ciat en un web fa deu anys pel plagi de frag­ments de qua­tre arti­cles (l'autor del web mos­tra una mena de ràbia perquè con­si­dera que no se li ha fet cas als mit­jans; ara pot­ser li pas­sarà una mica la mala llet).

Després de la molt interes­sant intro­ducció amb teo­ria i exem­ples sobre el plagi, Madu­ell dedica la resta del lli­bre (no sem­bla que amb inten­ci­ons bel·lige­rants, només per posar les coses al seu lloc) a denun­ciar els pla­gis de què ha estat víctima, nom­bro­sos i ben docu­men­tats. Molts del Full Domi­ni­cal perquè, a l'hora de pla­giar, no se salva ni Crist!