Sublim

Com si tractés de donar res­posta aquell Corazón loco que es qüesti­ona com esti­mar dos amors alhora i no parar boig, Mayte Martín ha sabut com­par­tir la seva volença pel fla­menc i la passió pel bolero sense neces­si­tat de renun­ciar a cap dels dos. Ho ha tor­nat a demos­trar durant les dues nits que va reu­nir el seu públic a la sala Luz de Gas, en uns con­certs que es tra­dui­ran en el pri­mer disc de l'artista per la via del micro­me­ce­natge. Un pas més en el cone­gut espe­rit inde­pen­dent d'aquesta artista per des­mar­car-se dels cri­te­ris d'una indústria del disc cada dia més erràtica, i per sen­tir l'escal­for d'aquells que de manera sin­cera i cons­tant han cre­gut en el seu art i han donat sen­tit a la seva car­rera: el públic.

Per això ha titu­lat la seva nova aven­tura Cosa de dos, en clara al·lusió a aquesta com­pli­ci­tat i també a la temàtica de les rela­ci­ons de pare­lla que defi­neix l'uni­vers del bolero. Un uni­vers en què la can­ta­ora ja va extreure una perla amb el seu ino­bli­da­ble disc amb Tete Mon­to­liu, Fre­e­bo­le­ros (1995), i en què sem­bla tro­bar-se com peix a l'aigua. Per les seves qua­li­tats com a intèrpret i per la capa­ci­tat de con­ver­tir l'emoció sor­renca en vellut.

A la seva gola, clàssics com Algo con­tigo, Piensa en mí, Pala­bras i el reve­la­dor Yo lo com­prendo enlai­ren auto­ries com les de Marta Valdés, Armando Man­za­nero, Lucho Gat­tica o el seu admi­rat Machín a un nivell de sofis­ti­cació màxima. En mans de Martín, el dra­ma­tisme del bolero defuig l'esga­rip en favor de la sub­ti­lesa. Com quan evoca una lle­tra del seu germà Paco Martín (Por si te que­das) o quan posa al des­co­bert l'ànima d'una cançó immensa com Lía. En com­pa­nyia d'uns músics en per­fecte encaix, amb menció espe­cial per a la pia­nista Nelsa Baró, van ser dues nits sublims de música i emoció.