Germana de la mentida

H

La men­tida, apa­rent­ment, sem­pre és odi­ada, menys­pre­ada, abju­rada. Tot i això, forma part de la comu­ni­cació. Bai­xar al-Assad, pre­si­dent sirià, insis­teix sense que li tre­moli el bigo­tet escla­ris­sat (molt aznarià, per cert), que els ter­ro­ris­tes són els res­pon­sa­bles de les matan­ces con­tra el seu poble (seu en sen­tit de pro­pi­e­tat, no de sen­ti­ment); no és el seu (seu en sen­tit de pro­pi­e­tat i de sen­ti­ment) exèrcit qui mas­sa­cra... i ara!

Rajoy no té gaire cre­di­bi­li­tat, sem­pre lle­geix. Dei­xar anar absur­di­tats com “los hili­llos de plas­ti­lina” o actu­al­ment negar la depau­pe­rada situ­ació econòmica no l'aju­den. Que demani tanda per fer de doble seu al Polònia, perquè no repe­tirà al càrrec.

Hi ha una argúcia que pot ser pit­jor que la men­tida: la infor­mació par­cial. “Tota memòria és una ela­bo­ració sub­til, molt fràgil i com­plexa, que com­bina record i oblit, en la qual impac­ten els trau­mes que vivim i també la men­tida, la des­fi­gu­ració i la pro­pa­ganda”, ens diu Fran­cesc-Marc Álvaro a Entre la men­tida i l'oblit (La Magrana).

Posaré uns exem­ples del que vull dir. Quan el Chel­sea va eli­mi­nar el Barça a les semi­fi­nals de la Cham­pi­ons, Fer­nando Tor­res va decla­rar als micròfons de TVE que el joc del seu equip havia estat ranci perquè el Barça és el millor equip del món i si jugues d'una altra manera en surts mal­pa­rat. Alguns mit­jans madri­lenys van obviar la part “el Barça és el millor equip del món”. Més. Quan Karanka va valo­rar la marxa de Guar­di­ola va dir una obvi­e­tat, pot­ser poc ele­gant, però certa: la Lliga con­ti­nuarà sense Guar­di­ola... i sense Mou­rinho, va afe­gir. Mit­jans cata­lans van ome­tre la referència al por­tuguès.

En aquest sen­tit, els mit­jans de comu­ni­cació són (som) mes­tres a no dir allò que no volem dir i que can­via o subrat­lla una intenció con­creta. No som els únics, però. Hi ha edi­to­ri­als que sovint escam­pen a les xar­xes soci­als les bones crítiques que reben els seus lli­bres. Natu­ral­ment no per­dran el temps fent córrer les que els dei­xen mala­ment... Enga­nyen? No, és llei de mer­cat. De la mateixa manera que quan un lli­bre els fun­ci­ona (es ven molt), tot és mèrit seu, gràcies al seu bon olfacte. Què passa amb els títols que el bon olfacte els ha empès a publi­car i omplen els magat­zems? O encara pit­jor, els títols rebut­jats i que han estat un èxit en una altra edi­to­rial? Que no se'n parla. Tot ple­gat, no fa mal, podríem dir. El que sí que ha malmès el pre­sent i el futur de milers de ciu­ta­dans és l'escàndol de les par­ti­ci­pa­ci­ons pre­fe­rents que bancs i cai­xes han endi­nyat als seus cli­ents. Els han enga­nyat? En alguns casos sí, tot i que en gene­ral n'han tin­gut prou no dient tota la veri­tat, callant l'alt risc i des­di­bui­xant el terme per­petuïtat. I és que la ger­mana petita de la men­tida, la veri­tat a mit­ges, té més mala llet perquè viu a la fron­tera entre la lega­li­tat i l'ale­ga­li­tat; i gua­nya la cursa a tots els coi­xos.