Cap a allò desconegut

Per a què ser­veix el 3D? Única­ment per fer més vis­to­ses les pel·lícules d'ani­mació? Per donar vida a pro­jec­tes monu­men­tals i final­ment estèrils com ara Ava­tar, el caprit­xet de James Came­ron? Perquè veiem millor la mus­cu­la­tura o els ginys dels nos­tres super­he­rois favo­rits? Doncs lla­vors la cosa no dóna massa de si. Dar­re­ra­ment hem pogut veure a les nos­tres pan­ta­lles Pina, en què Wim Wen­ders recre­ava la dansa com a exer­cici més enllà de la dimensió única
del cinema, com un gra­pat de volums en movi­ment, encara que l'efecte s'esmorteïa als vint minuts de pro­jecció.

Amb La cueva de los sueños olvi­da­dos, el seu com­pa­tri­ota i com­pany de gene­ració Wer­ner Her­zog va més enllà i pre­senta un docu­men­tal sobre les coves de Chau­vet i les seves pin­tu­res rupes­tres en què, amb l'excusa de fer un repor­tatge tipus Nati­o­nal Geo­grap­hic, ens parla de l'art, el cinema i d'ell mateix com a demiürg de tot aquest embo­lic.

Les tres dimen­si­ons no només ser­vei­xen aquí per fil­mar els plecs, els relleus de les pedres. També ho posen tot en movi­ment, li ator­guen una ener­gia cinètica que fa que Her­zog mateix es pre­gunti si aque­lles imat­ges no són la pri­mera mos­tra d'allò que molts segles després serà el cinema. I seguint la seva veu en off ens endin­sem per la fos­cor, il·lumi­nem les tene­bres del pas­sat i… no acon­se­guim extreure massa con­clu­si­ons. Perquè Her­zog no vol res­pos­tes, sinó única­ment pre­gun­tes, i per això els experts que tre­ba­llen allà són vis­tos com per­so­nat­ges d'un relat de ciència ficció a la recerca d'alguna cosa.

Final­ment, sens dubte, l'aven­tu­rer és ell mateix, com passa a tots els seus docu­men­tals. I tot esdevé el diari íntim d'una experiència fas­ci­nant de la qual torna, també com sem­pre, amb les mans bui­des: ni les pos­si­bi­li­tats del 3D li pro­por­ci­o­nen cap cer­tesa.