Ballarines amb crosses

Gran imatge con­tra­dictòria, la de veure balla­rins tan fantàstics com Carol Pri­eur (con­si­de­rada millor intèrpret l'any 2003) recol­zats en cros­ses i cami­na­dors, mal­grat les saba­ti­lles de punta que tant poden calçar un peu com una mà. Són cre­a­ci­ons mons­tru­o­ses més que huma­nes i que pro­vo­quen un estat de para­doxa i refu­tació sem­blant a la que des­perta la música de Luis Dufort, amb les vari­a­ci­ons Gold­berg dis­tor­si­o­na­des digi­tal­ment de manera tal que només dei­xen intuir la seva prou cone­guda har­mo­nia, per con­ver­tir-ho tot ple­gat, dansa i música de la més alta sofis­ti­cació, en quel­com d'inqui­e­tant.

És la pri­mera vegada que veiem Marie Cho­ui­nard a Bar­ce­lona després de sen­tir-ne els ecos durant més de vint anys. La seva tra­jectòria de solos i com a com­pa­nyia cana­denca és un camí de sor­pre­ses, sem­pre enca­rant la cre­ació cap a uni­ver­sos total­ment nous, i en el cas d'aquest Body Remix, en un món d'éssers amb les capa­ci­tats expan­di­des o reta­lla­des, segons com es miri, per objec­tes d'ortopèdia. L'obra també admet una pos­si­ble lec­tura com a paròdia que ajunta pre­sent i futur dels pro­fes­si­o­nals que més tre­ba­llen el cos –i el por­ten fins a llocs intran­si­tats pel comú dels humans–, i que més el sen­ten ado­lo­rit —quan, amb els anys, comen­cen a fallar-los genolls i altres parts des­gas­ta­des per exer­ci­cis arti­fi­ci­o­sos—. Però aquesta lec­tura obvia el fet que no es veu ni una gota de desànim en els intèrprets de la peça: tot i els arte­fac­tes amb què apa­rei­xen (fer­ros engan­xats al peu, nai­xent de la boca o com a con­ti­nu­ació de la seva espi­nada), el seu rol és posi­ti­va­ment actiu, inven­tant mane­res d'estar i de rela­ci­o­nar-se en aques­tes cir­cumstàncies. El joc de les mans que, gràcies a les saba­ti­lles de punta, es con­ver­tei­xen ara en ocells o fal·lus bellu­ga­dis­sos, dóna idea de les muta­ci­ons amb què Marie Cho­ui­nard con­vida ale­gre­ment a balla­rins i espec­ta­dors a pen­sar-se.