L'ombra de Kobayashi

Masaki Kobayashi, un dels més grans cine­as­tes japo­ne­sos, té com a mínim tres obres excep­ci­o­nals: La con­dició humana, una tri­lo­gia en què va abo­car un huma­nisme ado­lo­rit davant de l'extensió del mal i la insen­sa­tesa de la guerra empesa per l'imperi japonès; Kwai­dan (El més enllà), en què narra diver­ses històries fantàsti­ques ins­pi­ra­des en la nar­ra­tiva de Laf­ca­dio Hearn, i Sep­puku (Harakiri), en què, basant-se en una novel·la de Yasu­hiko Taki­guchi, va posar en qüestió la con­cepció de l'honor del codi samu­rai. Aquest últim film, en què la invo­cació al Japó del segle XVII conté una reflexió crítica sobre una soci­e­tat que en la II Guerra Mun­dial s'havia immo­lat i havia comès bar­ba­ri­tats al ser­vei de l'empe­ra­dor, va gua­nyar el 1962 el premi del Jurat a Canes, on gai­rebé cin­quanta anys després el con­tro­ver­tit Takeshi Miike va pre­sen­tar-hi una nova pel·lícula basada en la novel·la de Taki­guchi.

El pri­mer Harakiri pro­jecta una ombra allar­gada en el segon, però s'ha de reconèixer que Miike, cine­asta sense com­ple­xos, ha rea­lit­zat un film nota­ble que no és aliè a l'acti­tud amb la qual Kobayashi va mos­trar el seu pesar davant de l'espe­rit dels clans (com a exem­ple de grup de poder) que, per afir­mar-se, poden mani­fes­tar una gran cru­el­tat res­pecte als des­val­guts. En tot cas, mal­grat que sem­bla haver repri­mit la tendència a l'excés en els seus últims films, Miike no pot evi­tar un cert efec­tisme. En la seva deriva cap a un cert clas­si­cisme també sem­bla decan­tar-se cap a la remarca melo­dramàtica, cosa que defu­gia Kobayashi agu­dit­zant la crítica social. Tan­ma­teix, Miike manté una gran tensió nar­ra­tiva abor­dant aquesta pode­rosa història de samu­rais amb una ven­jança secreta.