L'art que Espriu gaudia

Tot va començar amb un llarg, llarguíssim, pas­seig per la platja, pel cemen­tiri i pels car­rers d'Arenys de Mar. Llarg i serè pas­seig pels esce­na­ris vitals i cre­a­tius d'aquell poeta que l'ha acom­pa­nyat sem­pre, des del dia que va tenir l'atre­vi­ment de tru­car a casa seva (mà ate­mo­rida, veu esgla­iada) implo­rant una com­pli­ci­tat per a les seves pin­tu­res que aca­ba­ria acon­se­guint. I no ho tenia fàcil: el poeta només veia que arbi­tra­ri­e­tats en l'art con­tem­po­rani.

Joan-Pere Vila­de­cans (Bar­ce­lona, 1948) es va untar de l'espe­rit de Sal­va­dor Espriu des de jove­net, però no va ser fins fa ben poc que va afron­tar la seva obra literària i el seu pen­sa­ment amb els ulls inci­sius de pin­tor, no pas per il·lus­trar-lo sinó per poar-ne imat­ges ocul­tes que li dones­sin un altre sen­tit. Així va ges­tar un bell lli­bre de bibliòfil dedi­cat al mite de Sinera que l'any pas­sat va edi­tar Enci­clopèdia Cata­lana. I ara, a punt d'escla­tar la festa de l'Any Espriu, Vila­de­cans pre­senta a la Sala Ciu­tat de Bar­ce­lona els ori­gi­nals del pro­jecte en un mun­tatge expo­si­tiu ama­rat d'aura espri­uana i de color blau, un blau expres­siu i a la vegada melancòlic que uneix les inqui­e­tuds de l'artista i del poeta. La mos­tra s'inau­gu­rarà dijous (19 h) i es podrà visi­tar fins al 28 de febrer. Després ini­ciarà un recor­re­gut per altres loca­li­tats del país, evi­dent­ment Arenys, Santa Coloma de Far­ners, Lleida i Reus. A més, s'ha edi­tat un catàleg amb un text cen­tral de Jaume Cabré.

A l'expo­sició hi ha pin­tu­res i també alguns objec­tes artístics i matèries pri­me­res, pures del tot (un gra­pat de sorra de la platja, un altre de cen­dra), que Vila­de­cans va reco­llir durant el seu llarg i repo­sat pas­seig a la con­questa de l'atmos­fera d'Espriu, amb un qua­dern de viatge sota el braç per ano­tar-hi auto­or­dres i esbos­sar-hi traços, embri­ons del que després faria al seu estudi de Canet. Atra­pat en el blau intens i des­as­sos­se­gat que impregna les parets de la Sala Ciu­tat, el visi­tant podrà lle­gir les car­tes que Espriu va enviar a Vila­de­cans, quan ja li havia mani­fes­tat que apos­tava per ell, en les quals l'ani­mava a seguir bara­llant-se amb les teles i els pin­zells, a no defa­llir, a creure que l'esforç tin­dria recom­pensa...

Espriu, tan recelós dels impul­sos de l'art con­tem­po­rani –el que més li cos­tava d'enten­dre era Miró, però va can­viar d'opinió quan el va conèixer–, va aca­bar admi­rant l'art de Vila­de­cans, i el va seguir en les expo­si­ci­ons, i inclús el va lloar en tex­tos de pre­sen­ta­ci­ons, com el que li va escriure per a una mos­tra al Museu Espa­nyol d'Art Con­tem­po­rani. Li aca­ba­ria rega­lant el manus­crit, l'únic ori­gi­nal en cas­tellà que hi ha d'Espriu. Li va rega­lar ell alguna pin­tura? “Espriu no accep­tava regals de ningú.”

Espriu reco­nei­xia el seu pen­sa­ment en l'art de Vila­de­cans, els seus neguits sobre el pas del temps i l'existència humana. L'artista se sent molt orgullós d'aquesta influència: “És el que fa falta a l'art d'avui: pen­sa­ment; s'ha cai­gut en una ges­tu­a­li­tat i un este­ti­cisme que fan que la pin­tura hagi per­dut la seva capa­ci­tat d'emo­ci­o­nar”, exclama. Li pre­gunto si ha hagut de renun­ciar a alguna cosa seva per poder pene­trar millor en el món d'Espriu. “Si ho hagués fet hau­ria traït el seu espe­rit”, m'etziba. És més espriuà i tot del que es pen­sava.