La primavera a Pequín

Fa pocs dies vaig seguir amb atenció els argu­ments del pro­fes­sor Jordi Llo­vet en un pro­grama de tele­visió; par­lava del seu lli­bre sobre el declivi de les huma­ni­tats a la uni­ver­si­tat i posava com a exem­ple els pro­fes­sors que ell encara hi va tenir, els matei­xos que jo vaig conèixer. Però lamen­ta­ble­ment vaig tenir la sen­sació que par­lava del segle XIX i no pas del XXI, i que ell es volia eri­gir en una mena de cura­dor d'un museu d'anti­gui­tats. No seré pas jo qui defensi fer tabula rasa dels conei­xe­ments tra­di­ci­o­nals; fa molt de temps que crec, per exem­ple, que un bon ense­nya­ment secun­dari amb les matèries gene­ra­lis­tes ben expli­ca­des i apre­ses dona­ria una base molt sòlida a tots els joves, sobre­tot si el pla d'estu­dis es pogués man­te­nir sense can­vis durant, com a mínim, vint anys.

Però pen­sar que el món actual s'assem­bla gaire al món de fa cin­quanta anys crec que és viure fora de la rea­li­tat. Jo, que sóc home de lli­bres i papers, escric aques­tes rat­lles en un portàtil a la Xina, men­tre per la tele­visió m'arri­ben les notícies en anglès, i per l'Skype parlo amb els meus fills a Bar­ce­lona. No ho dic pas com un elogi incon­di­ci­o­nal dels avan­tat­ges de la tec­no­lo­gia moderna, que ens lliga a d'altres pro­ble­mes, sinó com qui cons­tata un fet. I aquest fet també ha de poder tenir una reper­cussió posi­tiva en la qua­li­tat huma­nista de la nos­tra vida. Si miro només uns anys enrere, al món que he cone­gut, o que he sen­tit nar­rar direc­ta­ment dins el meu àmbit fami­liar, no crec que la intro­ducció de l'elec­tri­ci­tat i l'aigua cor­rent, dels banys amb aigua calenta, de la cale­facció cen­tral i el telèfon, dels viat­ges en avió, ens hagi fet necessària­ment més mal­des­tres intel·lec­tu­al­ment o més esbi­ai­xats o insen­si­bles com a éssers humans. Poder escol­tar Mozart, Verdi, Los Panc­hos o Paolo Conte men­tre tre­ba­llo, sigui on sigui, m'és una com­pa­nyia que con­si­dero un bé i que no em llas­tra. De jove, sor­tia en un tren de carbó cap a París o Poi­ti­ers en aquells com­par­ti­ments on aca­ba­ves tas­tant la truita de pata­tes i un rajolí de vi aspre de la bota amb uns veïns de seient que havien aban­do­nat el seu poble i s'havien llançat, a ulls clucs, a l'aven­tura de l'emi­gració euro­pea. Els nois d'avui de la mateixa edat solen ser fre­quent flyers; això segu­ra­ment no vol dir res, però per a mi indica que cal avançar amb els temps, apro­fi­tar-ne tots els avenços.

Una nit vaig sen­tir el pro­fes­sor Paco Rico a la tele­visió i afir­mava que avui tenim al nos­tre abast, a través d'inter­net, la bibli­o­teca espe­ci­a­lit­zada més gran que mai cap inves­ti­ga­dor hagi pogut somiar –i és una afir­mació abso­lu­ta­ment exacta–. La uni­ver­si­tat con­tem­porània encara ha de fer aquest gran canvi: s'ha de saber des­pren­dre del llast del segle XIX i saber tro­bar l'huma­nisme del segle XXI– que segur que també exis­teix i que pos­si­ble­ment és més generós i cer­ta­ment més uni­ver­sal, menys eurocèntric, que el que va ser a la base de la nos­tra for­mació.

[...]

Opinió i des­cripció fan un mal mari­datge. Amb una mica de rigor pots fer que la des­cripció sigui plau­si­ble, fins i tot que tin­gui ele­ments que l'acos­tin a la quasi per­fecció; la pots far­cir d'imat­ges, de com­pa­ran­ces, de metàfores; pots fer un esforç d'adjec­ti­vació i tro­bar allò que, per al lec­tor, serà la veri­ta­ble clau de volta. Però ¿l'opinió? ¿Com pen­sar que l'opinió—o la idea, o el pen­sa­ment—poden per­ferse i arro­do­nir-se? Cer­ta­ment la podem arro­do­nir en la manera d'expres­sar-la, però ¿podem arri­bar a pen­sar que la nos­tra opinió és valu­osa, que hem fet una tro­ba­lla ori­gi­nal, que hem des­co­bert una illa no car­to­gra­fi­ada? ¿Amb quin dret? La soci­e­tat pot, en el pre­sent i a poste­ri­ori, con­si­de­rar i fer pale­ses les diferències objec­ti­ves, però l'indi­vidu sin­gu­lar ¿pot posi­ti­va­ment creure que les seves opi­ni­ons són millors—ja no dic «supe­ri­ors»—a les de qual­se­vol altre? L'asto­ra­ment davant un pai­satge, davant els dits d'un peu que juga a la sorra, o davant el ros­tre inno­cent d'una cri­a­tura, una peça de ter­rissa, o una pri­mera claror del dia damunt el mar no té, em sem­bla, paral·lel pos­si­ble en l'opinió. ¿Quina mena de pen­sa­ment pre­tensiós pot creure que ha des­co­bert una idea que tot­hom con­si­de­rarà esbalaïdora, bella o con­tun­dent? Jo, que sóc un agnòstic con­vençut, en tinc prou amb mirar una esto­neta la nit clara de maig, aquest uni­vers pro­fund i fosc amb for­ma­ci­ons lle­to­ses com fila­gar­ses espes­ses i infi­ni­tes, per creure que és més sen­zill i hon­rat decan­tar-se per la des­cripció des­pu­llada, posi­tiva, estricta, pro­var de dir allò que un hom veu, sense altre judici que el de la tria dels mots, que no pas voler crear una opinió enra­o­nada o con­tun­dent, una raó o jus­ti­fi­cació del món, sem­pre massa fràgil i per­so­na­lista. Hi ha una frase de l'Enric Sòria al seu lli­bre Men­tre par­lem que m'agrada molt que ho resu­meix molt bé: «El llen­guatge ens con­demna a la tri­vi­a­li­tat. O al silenci». El llen­guatge que des­criu el món que ano­me­nem «objec­tiu» malda, en els seus millors moments, per defu­gir aquesta tri­vi­a­li­tat, però el llen­guatge que des­criu el fum que ens surt del cap i que ens sol sem­blar tan impor­tant malda, cosa encara més pre­o­cu­pant, per donar res­pos­tes al silenci.