Art

art. &co

pilar parcerisas

Descrèdit de la fotografia

Post­fo­to­gra­fia

A què ano­me­nem post? Un pre­fix comodí que s'empra per defi­nir el que ve imme­di­a­ta­ment després d'un fet o feno­men que conei­xem i que encara podem defi­nir des d'unes carac­terísti­ques que no en trans­for­men la seva natu­ra­lesa. Pot­ser també ser­veixi per expli­car quel­com que manté els trets del que conei­xem, però amb muta­ci­ons o vari­a­ci­ons cons­ta­ta­bles que obren incògni­tes de futur. Així, par­lem de post­mo­der­ni­tat, post­fe­mi­nisme o post­història, però ara també de post­fo­to­gra­fia: la foto­gra­fia en l'era d'inter­net i la tele­fo­nia mòbil. L'ús i cir­cu­lació de la imatge per sobre del con­tin­gut, la pèrdua de valors com l'auto­ria, el descrèdit de la foto­gra­fia com a veri­tat i el canvi de para­digma que suposa la foto­gra­fia digi­tal ens empeny a reconèixer la bana­lit­zació i la recu­pe­ració de cate­go­ries con­si­de­ra­des ama­teurs, com les fotos d'àlbum o l'estètica pola­roid, que han pres una posició hegemònica en el con­text de la soci­o­lo­gia de la imatge i de la comu­ni­cació.

Foto­gra­fia 2.0

Joan Font­cu­berta obre una reflexió a l'entorn de la foto­gra­fia 2.0 en el con­text de la segona revo­lució digi­tal, amb l'expo­sició From here on a l'Arts Santa Mònica, i Obra-Col·lecció a la Fun­dació Foto­co­lec­ta­nia, amb la com­pli­ci­tat d'altres comis­sa­ris, com Clément Chéroux, Erik Kes­sels, Mar­tin Parr i Joac­him Scmid. Un ante­ce­dent ja el tro­bem al lli­bre La cámara de Pan­dora. La foto­grafía después de la foto­grafía, un títol en el qual res­sona una de les pri­me­res expo­si­ci­ons pio­ne­res que ja es van plan­te­jar el feno­men de l'erosió de la fun­ci­o­na­li­tat docu­men­tal de la imatge i la crisi crei­xent de la seva cre­di­bi­li­tat: Pho­to­graphy after Pho­to­graphy (1996). El mateix Font­cu­berta ens ha cri­dat a des­co­brir l'engany de la foto­gra­fia i el seu caràcter men­ti­der amb les seves ensar­ro­na­des pro­vo­ca­do­res.

Demo­cra­tit­zar la imatge

La hiperac­ces­si­bi­li­tat d'imat­ges i la seva hibri­dació en trans­forma el llen­guatge, cosa que ha pro­vo­cat la renúncia a alguns valors clau de la seva iden­ti­tat, com la veri­tat, la dura­bi­li­tat o la memòria. La pèrdua d'aura de la foto­gra­fia en relació amb el seu ús mas­siu anun­ci­ada per Wal­ter Ben­ja­min troba el seu con­trapès en la valo­ració del vin­tage. Fa temps que l'art con­cep­tual va des­co­brir que la imatge era més impor­tant per la seva qua­li­tat reproduïble i comu­ni­ca­tiva que per la seva estètica, men­tre els fotògrafs encara bus­ca­ven l'artis­ti­ci­tat de la foto­gra­fia com a llen­guatge específic. Per als qui vin­guin del món con­cep­tual basat en la cul­tura de la imatge en gene­ral, el feno­men no és més que una pro­lon­gació del camí ini­ciat de la dis­so­lució de la imatge en el que és real. Els qui havien defen­sat el llen­guatge pur de la foto­gra­fia com a cre­ació segu­ra­ment sen­ti­ran que es tracta de post­fo­to­gra­fia. La reflexió és bona, però la nove­tat queda en dubte per un dis­play clàssic, de foto impresa i car­tel·la a la manera museística més típica i tòpica, cosa que indica que no ha can­viat la nos­tra manera de mirar i exhi­bir la foto­gra­fia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.