Cròniques d'un poble

Roca­fort de Vall­bona és un muni­cipi de l'Urgell, a Lleida. Con­serva al vol­tant de 130 habi­tants. Quan Lluís Foix hi va néixer, el 1943, tenia uns 300 veïns. Va dei­xar el poble als setze anys per anar a Bar­ce­lona a tre­ba­llar i estu­diar. Ara torna al Roca­fort de Vall­bona de la infan­tesa, durant la post­guerra, a través d'un viatge cons­truït amb records. I ens deixa que l'acom­pa­nyem. Com aque­lla sèrie d'Anto­nio Mer­cero, del 1971, Crónicas de un pue­blo, però millor, més nos­trat.

Publi­cat per Columna, La mari­nada sem­pre arriba. Vivències de post­guerra en un racó de la vall del Corb és el pri­mer lli­bre amb vocació literària de Lluís Foix. “He escrit milers d'arti­cles, de cròniques, de repor­tat­ges, d'entre­vis­tes... però tenia ganes d'escriure un lli­bre amb vocació literària i em va sem­blar que aquest lli­bre era una manera fàcil d'acce­dir a la lite­ra­tura”.

Foix, lli­cen­ciat en peri­o­disme i dret, i expert en política inter­na­ci­o­nal, ha estat direc­tor de La Van­guar­dia, cor­res­pon­sal a Lon­dres i Was­hing­ton, ha enviat cròniques des de 84 països i col·labora fa anys a El Punt Avui.

Amb aquest currículum era fàcil que se li escapés un estil periodístic, però els 34 tex­tos que con­for­men el lli­bre “són curts perquè he bus­cat l'essència; en mol­tes oca­si­ons, si escrius «la gent can­tava i ara ja no ho fa», no cal afe­gir-hi res més, el que vols expli­car ja queda entès”.

Foix va escriure aquest lli­bre entre el juliol i el novem­bre del 2012. “He vol­gut dei­xar constància de les arrels, que no s'estron­quen mai. Per mi són com una oli­vera, que si la talles torna a créixer, sem­pre relluca. L'oli­vera és l'essència de la Medi­terrània, un símbol del nos­tre pas­sat comú”.

Un cop enlles­tit, li va donar perquè el llegís al seu amic, el també peri­o­dista Lluís Per­ma­nyer. “Em va feli­ci­tar perquè es pen­sava que serien arti­cles i no ho són, són retalls de memòria cosits amb un fil con­duc­tor: la post­guerra i les rela­ci­ons que se'n deri­ven entre els per­so­nat­ges d'un poble: el mes­tre, el metge, el rec­tor, l'agut­zil, els molts page­sos... Jo mateix ho vaig ser entre els catorze i els setze anys. Els ofi­cis eren impor­tantíssims, com per exem­ple el fer­rer, i també els espais de tertúlia, com ara el ren­ta­dor, on les dones ren­ta­ven i xer­ra­ven i, a l'hivern, les tertúlies al forn de pa”.

És un lli­bre ple d'home­nat­ges. “Mos­tro una visió impres­si­o­nista sobre la rea­li­tat d'aquell temps, la post­guerra. Hi apa­rei­xen les penúries que es patien en un petit poble de page­sos, un poble de vençuts i amb les feri­des de la Guerra Civil ben ober­tes. Un poble que va defen­sar la llen­gua de manera natu­ral, sense fer soroll. Tot i ser pocs habi­tants, jo recordo que entre els matei­xos vila­tans s'orga­nit­za­ven repre­sen­ta­ci­ons d'obres de Sagarra, Gui­merà, Pitarra...”

L'escola era en cas­tellà, però va tenir la sort de ser alumne del pro­fes­sor Ramon Bar­rull, que era molt cata­la­nista. “Entre ell i els pares em van ense­nyar con­cep­tes fona­men­tals, com ara que les coses cos­ten, que t'has d'esforçar, que amb estu­dis es pot arri­bar molt lluny”. I així va ser, perquè ha vol­tat per tot el món.

Un dels temes impor­tants del lli­bre és la relació de l'home amb la natura, que en un ambi­ent rural és molt forta i influ­ent. “S'esta­bleix una relació molt íntima amb la cli­ma­to­lo­gia; tots els fenòmens asso­ci­ats es tenen en compte.”

Admet que “la fide­li­tat a la memòria és una mica fràgil; l'exer­cici que he pogut fer és una evo­cació: els fets i per­so­nat­ges prin­ci­pals hi són, però hi he bar­re­jat con­cep­tes i valo­ra­ci­ons poste­ri­ors. L'atmos­fera d'aque­lla època sí que és com era”.

Lluís Foix apa­renta un tarannà afa­ble. “Amb la pers­pec­tiva que em donen els anys i l'època que he vis­cut, la veri­tat és que m'ho he pas­sat molt bé a la vida”, con­fessa. I hi afe­geix un som­riure suau, sin­cer i espon­tani que resulta del tot enve­ja­ble.