Vida i mort a Pompeia

Podem ima­gi­nar a través del tes­ti­moni de Plini el Vell què van sen­tir els habi­tants de Pom­peia quan l'agost de l'any 79 aC un núvol de cen­dra s'apropà anun­ci­ant un flux de lava i pedra que aca­ba­ria sepul­tant la ciu­tat i la pro­pera Her­culà. Les imat­ges que ens arri­ben de l'11-S ens poden donar una idea del que va pas­sar: per­so­nes com for­mi­gues cor­rent entre les cen­dres. Però la mal­ves­tat del Vesuvi –en aquells temps no sabien que era un volcà– va ser encara pit­jor que la de Bin Laden i l'efecte devas­ta­dor a Pom­peia va ser simi­lar al de 100.000 bom­bes atòmiques com les que van arra­sar Hiros­hima. No va que­dar res, ni ningú, ni la lleu esgar­ri­fança d'una ombra del que va ser. Un temps, un espai, la vida sus­pesa sota la terra.

Pom­peia és un memento mori, una vani­tas en foto finish. Quan 1.700 anys després de la desgràcia els arqueòlegs por­tats per la curi­o­si­tat de la Il·lus­tració la van retro­bar, va renéixer el dia a dia d'una ciu­tat fos­si­lit­zat: les mone­des que es gas­ta­ven a les taver­nes i els prostíbuls, les llànties amb les quals s'il·lumi­na­ven, les joies que els guar­nien, les ver­du­res que s'ana­ven a men­jar. Fins i tot que­den les per­so­nes que són mot­llos de guix com les escul­tu­res de Juan Muñoz i un gos que es recar­gola com un qua­dre de Bar­celó. Com diu el poeta d'Ale­xan­dria, només l'art ens alli­bera de la mort. I con­tem­plant els retrats dels pom­pe­ians i les esce­nes libi­di­no­ses ens ado­nem que vivien com déus. Pot­ser per això el Vesuvi els va cas­ti­gar. Una magna mos­tra al Museu Britànic de Lon­dres (fins al 29 de setem­bre) dóna fe de tot ple­gat.