Retrobaments globalitzats

Fa uns anys, Babel d'Ale­jan­dro González Iñárritu va pla­ne­jar la pos­si­bi­li­tat de fer un cinema glo­bal, a par­tir d'històries que es cre­uen en dife­rents espais del pla­neta i que inten­ten cer­ti­fi­car que tot està rela­ci­o­nat. 360 de Fer­nando Mei­re­lles (el direc­tor de Ciu­dad de Dios) sem­bla con­ti­nuar la mateixa tasca, però pren com a excusa l'obra tea­tral d'Art­hur Sch­nitz­ler, La ronda, rea­dap­tada per Peter Mor­gan, el res­pon­sa­ble del guió de The Queen. Tot ple­gat fa la sen­sació de que ens tro­bem amb una copro­ducció de pres­tigi, rodada en dife­rents parts del món (Viena, Bra­tis­lava, París, Rio de Janeiro, Pho­e­nix...) i inter­pre­tada per un càsting de luxe encapçalat per Rac­hel Weisz, Ant­hony Hopkins i Jude Law. A diferència de la peça tea­tral de Sch­nitz­ler –por­tada abans al cinema per Max Ophüls i rea­dap­tada recent­ment al tea­tre per David Hare, amb el títol de L'habi­tacó blava–, en què cada escena té a veure amb una relació sexual, la pel·lícula de Mei­re­lles és sobre­tot una història de per­so­nat­ges que bus­quen l'amor però que en lloc de per­dre's per habi­ta­ci­ons d'hotel o pen­si­ons de mala mort, es cre­uen i retro­ben en diver­sos aero­ports.

Mei­re­lles filma la pel·lícula amb un cert gust for­mal, però això no priva aquesta història en què tot està relli­gat i el món sem­bla un espai obert a totes les tro­ba­lles de l'atzar, de tenir un to fals i gran­di­loqüent. Hi ha moments emo­tius, com la con­fessió de Hopkins davant dels alcohòlics anònims, però al con­junt hi pesa de manera exces­siva la volun­tat de cons­truir una ope­ració de pres­tigi que acaba que­dant curta. L'opció de Mei­re­lles acaba sent molt mora­lit­za­dora i es perd davant la força i el des­ar­re­la­ment moral que té l'obra de Sch­nitz­ler o la seva rea­dap­tació tea­tral a càrrec de David Hare.