Opinió

obra. vista

isidre grau

Perles de l'Espriu narrador

E
Espriu s'havia guanyat la fama de poeta críptic i de dramaturg difícil d'empassar

Ara que l'obra nar­ra­tiva com­pleta de Sal­va­dor Espriu està dis­po­ni­ble en col·lecció de but­xaca, relle­geixo un lli­bret seu tan entra­nya­ble que mai no l'he per­dut de vista: Nar­ra­ci­ons (Edi­ci­ons 62, 1965), amb pròleg de Fran­cesc Vall­verdú. Ja en aque­lla època, quan l'autor s'havia gua­nyat la fama de poeta críptic i de dra­ma­turg difícil d'empas­sar, em van sor­pren­dre unes històries que toca­ven tant de peus a terra, amb un llen­guatge de genuïna arrel popu­lar i una pre­cisió de rellot­ge­ria.

Entre totes les nar­ra­ci­ons sem­pre m'ha ena­mo­rat Tere­seta-que-bai­xava-les-esca­les, una trama de novel·la sàvia­ment con­cen­trada en cinc capítols, enca­bits en sis pàgines. Res més ni menys que tota la vida de la Teresa Vallalta, des que de menuda juga a les esca­les de l'església fins que de gran les baixa dins d'un fèretre. Entre­mig, l'ascens i el declivi d'una família amb fra­gata que comer­ci­ava per mig món, més les espe­ran­ces i decep­ci­ons d'una noia que era la reina del ball de l'enra­mada i acaba, això sí, “tan senyora, amb pas de dama”. El més admi­ra­ble és la capa­ci­tat d'Espriu per mos­trar el pas del temps des d'un esce­nari inva­ri­a­ble –la bai­xada de Santa Maria Libe­ral, a Sinera– i fer veure i viure l'evo­lució dels pro­ta­go­nis­tes exclu­si­va­ment a par­tir de com en par­len els secun­da­ris. En els seus soli­lo­quis cap­tem molt més enllà dels fets nar­rats, gràcies a un llen­guatge oral, amb imat­ges visi­bles, i una sin­taxi de fra­ses talla­des, on els sig­nes de pun­tu­ació expres­sen tant com les parau­les.

Amb fan­tas­ma­go­ria gòtica

Un vir­tu­o­sisme ben dis­tint és el que prac­tica a Leti­zia, la nar­ració més llarga, sub­ti­tu­lada no gratuïtament Un conte de Poe sense Poe ni por, on el clima de mis­teri obses­siu es tei­xeix a cop de recurrències, començant per la cons­tant invo­cació de “Leti­zia, ara, blanca, freda i sola sota la terra xopa”, i con­ti­nu­ant per l'enu­me­ració de tot el seguici de parents i amics de la difunta dona del nar­ra­dor, amb el pro­ta­go­nisme crei­xent de la cosina Carola Mare­lli, bellíssima, “més bella, pot­ser, que Leti­zia, ara que la pobra Leti­zia era morta i la veri­tat no la podia afec­tar”. Un conte on no fal­ten gats enigmàtics ni tota la fan­tas­ma­go­ria gòtica, amb l'ús i abús d'una onomàstica estra­folària, que pot­ser ens enfar­fega però, si ens ho pre­nem amb calma, en sor­tim recom­pen­sats. Pre­cisió, ritme, atmos­fera, estats anímics..., fins que es fa de nit i creix l'oblit d'aque­lla Leti­zia enter­rada a les qua­tre de la tarda.

Si aques­tes són les peces més sòlides, no podem ban­de­jar les més breus i satíriques –com El meu amic Salom, Teo­ria de Cri­sant i El país mori­bund, que en aquests moments hau­ria de ser de lec­tura obli­gatòria– i el sai­net de fac­tura tea­tral Con­versió i mort d'en Quim Fede­ral. Són les per­les d'un nar­ra­dor astut, pro­fu­sa­ment il·lus­trat, pre­o­cu­pat pel destí del país, i amb unes dosis de sor­ne­gue­ria que tom­ben per terra el mite del savi tan­cat a la torre d'ivori.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.