Ha passat el tren

Tomàs Mallol, al cel del cinema sigui, el vaig conèixer quan era vell, però sem­pre que el tro­bava feia que hi veiés el nen admi­rat que va des­co­brir el cine a través d'uns firai­res arri­bats en carro al seu poble. També el nen enginyós que, poc després, va cons­truir el seu pri­mer pro­jec­tor amb el qual va tor­nar a inven­tar el cinema. Li agra­dava expli­car-ho, com tan­tes altres experiències que, cada vegada que les rela­tava, feien pre­sent que era un mera­vellós nar­ra­dor oral que tenia el domini de la paraula (que, com sap la gent de cinema, a vega­des val més que mil imat­ges) i sobre­tot aque­lla capa­ci­tat per fer-te sen­tir que aque­lla història es con­tava perquè tu l'escol­tes­sis.

La demos­tració fona­men­tal de l'estil nar­ra­tiu de Tomàs Mallol (i també de l'encís d'aquest home tan ama­ble, ama­tent i ele­gant) es reno­vava cada vegada que expli­cava la seva col·lecció, fent-ho durant anys a casa seva i després al museu del cinema que du el seu nom a la ciu­tat de Girona. Pri­mer et pre­gun­tava si volies un iti­ne­rari curt o llarg. Pura retòrica: ell cre­ava el temps d'aquell viatge. A la manera d'un màgic hip­no­tit­za­dor, et duia cap on volia amb les seves parau­les, que et trans­por­ta­ven a la història de les màqui­nes, tècni­ques i encan­te­ris amb què els humans hem creat la il·lusió de repro­duir la rea­li­tat, sem­pre amb l'ajut de la ima­gi­nació. El relat d'aquesta història es fonia amb el de l'adqui­sició de cada peça i, per tant, amb el de la pròpia vida com a col·lec­ci­o­nista que es bar­re­java amb la del fotògraf de la Costa Brava, la del taxista bar­ce­loní durant uns anys en què va apro­fi­tar la llicència paterna per conèixer els movi­ments i la psi­co­lo­gia de la vida urbana, la del regi­dor muni­ci­pal amb inqui­e­tuds eco­lo­gis­tes i, entre altres, la del cine­asta.

Quin cine­asta més deli­cat era Mallol, que esti­mava els trens, com tants als qui ens agrada el cinema, i els moments de la vida en què sem­bla que no hi passa res. Els moments, per exem­ple, de l'espera, amb els quals aquest cine­asta ama­teur va con­nec­tar amb la moder­ni­tat cine­ma­togràfica com aquell que no vol la cosa. Pen­sem en el curt Ins­tant, en què en una petita estació, a Sant Miquel de Fluvià, es fan els pre­pa­ra­tius perquè hi passi un tren. Que ràpida li deu haver pas­sat la vida a aquest home que sem­pre va man­te­nir viva la curi­o­si­tat i que per això sabia que, fins i tot quan sem­bla que no passa res, pas­sen mol­tes coses: la vida, sim­ple­ment.