L'amistat, la glòria, la mort

Aquesta nou­ve­lle d'Alza­mora, una bri­llant recre­ació literària de l'amis­tat entre Bar­to­meu Ros­selló-Pòrcel i Sal­va­dor Espriu, arriba en bona hora: la del cen­te­nari de nai­xe­ment dels dos poe­tes. Peça con­tin­guda, cenyida, amaga, això no obs­tant, una cal­cu­lada com­ple­xi­tat estruc­tu­ral. La veu nar­ra­tiva cor­res­pon a la d'Espriu. Un Espriu jove i un pèl arro­gant –o pot­ser fóra millor escriure petu­lant–, que encara no ha publi­cat cap lli­bre de poe­mes (la mort de l'amic faria que abracés el vers: fins lla­vors només havia tret novel·la i nar­ra­ci­ons); un Espriu una mica gallet de pan­ses, pudi­bund amb les noies, que sem­bla que ho hagi lle­git tot, i que recorda ara la pri­mera tro­bada amb el poeta mallorquí i les seves dues ami­gues de l'ànima, Amàlia Tineo i Mercè Mun­ta­nyola, adés l'aven­tura del cre­uer d'intel·lec­tu­als repu­bli­cans cata­lans i espa­nyols pel Medi­ter­rani, a bord del Ciu­dad de Cádiz, o, una mica més enda­vant, el grup de poe­tes for­mat per ells dos, Marià Manent, Joan Tei­xi­dor i Joan Vinyoli. Són, totes aques­tes, pàgines d'un inne­ga­ble interès lite­rari, en què no manca la iro­nia d'Alza­mora a l'hora de retra­tar –o de dei­xar ben retra­tat– l'autor de Cemen­tiri de Sinera: per exem­ple, en des­criure la seva al·lèrgia davant el mes­tre Car­les Riba, la “man­don­gui­lla sàvia”.

S'inter­cala en aquest relat el dels pre­sump­tes des­va­ris de Ros­selló-Pòrcel en les seves últi­mes hores de vida, quan, en la penosa ago­nia al sana­tori del Brull, amb prou fei­nes veu ombres i és incapaç de par­lar, i quan, de fet, l'amis­tat entre ell i Espriu s'havia refre­dat nota­ble­ment. La causa del dis­tan­ci­a­ment: la pro­cla­mació que en Tomeu havia fet del seu comu­nisme i, pot­ser encara més, l'ena­mo­ra­ment de tots dos per la mateixa noia, Mercè Mun­ta­nyola. Aquesta part –que amaga un enginyós truc fic­ci­o­nal que es resoldrà al final– dota la nar­ració d'un aire dife­rent, més fondo, al·legòric.

La sem­blança de Ros­selló-Pòrcel no és tan com­pleta com la del seu amic, però té moments esplèndids. Fins a cert punt antitètic d'Espriu, oscil·la entre l'exul­tació i la malen­co­nia, i és un espe­rit artístic fer­vent que creu de debò en la glòria literària: “La glòria no ens espera, ens empara”, replica a l'Espriu, una tarda que aquest havia pretès aigua­lir la seva ígnia exal­tació.