Bestiari reciclat

Quan Miquel Apa­rici (Bar­ce­lona, 1963) havia de triar car­rera va dub­tar entre fer dis­seny gràfic a l'Escola Mas­sana o estu­diar bio­lo­gia. Amb un curiós sen­tit pràctic, final­ment va deci­dir-se per la Mas­sana perquè va ser el lloc d'on pri­mer va obte­nir res­posta per a la seva admissió. Ara, molts anys després, Apa­rici, que és direc­tor d'art de la revista El Jue­ves, ha acon­se­guit unir el seu espe­rit artístic amb la seva ànima de natu­ra­lista i zoòleg. Tot va escla­tar l'any 2000 quan, durant una estada a For­men­tera, Apa­rici es va obses­si­o­nar amb la forma d'una sar­gan­tana autòctona. “La vaig començar a dibui­xar fins a la saci­e­tat”, recorda. Ho feia amb taques de cafè i amb una cullera com a pin­zell. A par­tir d'aquí, va començar a expe­ri­men­tar amb la tècnica de dibui­xar amb cafè i sucre. El tema sem­pre era el mateix: els insec­tes. En con­tra de tot pronòstic, aques­tes obres sobre paper van interes­sar el món de l'art i en molt poc temps Apa­rici va començar a expo­sar en gale­ries d'art tant cata­la­nes com inter­na­ci­o­nals. Havia començat la seva car­rera com a artista.

Apa­rici ho explica amb la sen­zi­llesa pròpia de qui no ambi­ci­ona res més que crear per pas­sar-s'ho bé i donar espai (més val tard que mai) al cuc cre­a­tiu que por­tava dins. Quan va veure que dibui­xar ani­ma­lons amb cafè el can­sava i l'avor­ria, es va deci­dir per l'escul­tura. Pri­mer amb fil­ferro –“volia dibui­xar amb l'aire”– i després amb mate­ri­als que troba en magat­zems de fer­ra­lla, bro­can­ters o fins i tot en webs d'inter­net inter­na­ci­o­nals. A Apa­rici li encan­ten els mate­ri­als que han estat abans una altra cosa, que han for­mat part d'una màquina indus­trial o han estat eines de qual­se­vol ofici. “Des de petit m'agra­dava molt reco­llir tot tipus de coses i sem­pre m'ha agra­dat l'arque­o­lo­gia. Quan veig una peça que m'interessa, penso què puc fer amb ella, en què es pot con­ver­tir”, explica.

Quan aques­tes peces topen amb Miquel Apa­rici segu­ra­ment aca­ba­ran for­mant part del cos d'un ani­mal escultòric: un ocell, un insecte gegant, una girafa, un mico… N'exposa uns quants aquests dies al Museu Blau de Bar­ce­lona. Un seient de bici­cleta, uns antics mesu­ra­dors de llet, una cas­ta­nyera i fins tot unes rei­xes que van for­mar part de l'edi­fici del Banc d'Espa­nya de la plaça Cata­lu­nya de Bar­ce­lona for­men una girafa. Un mos­quit de gran for­mat està cons­truït amb boies de mar, agu­lles de cosir sacs i escor­re­dors de cuina. El mico està fet amb el mot­lle d'un radi­a­dor d'avió antic, braçalets afri­cans i unes polai­nes mili­tars. Encara que sem­bli men­tida veient el resul­tat, “intento mani­pu­lar el menys pos­si­ble el mate­rial”. El procés de cons­trucció d'aques­tes escul­tu­res par­teix sem­pre del mate­rial. “Busco peces que m'agra­din, però d'entrada no sé en què es con­ver­ti­ran fins que són a l'estudi i d'una manera intuïtiva vaig veient com es poden aco­blar. És com una mena de dansa.”