La crua realitat

En la lluita con­tra la frenètica acce­le­ració del món cul­tu­ral que redu­eix la vida real de la majo­ria de lli­bres a unes quan­tes set­ma­nes o uns quants dies, contrària al ritme nor­mal de qual­se­vol lec­tor, em ve de gust reco­ma­nar la lec­tura d'una de les novel·les de la lite­ra­tura cata­lana recent –però ja fa set anys que es va publi­car!– que més m'han impres­si­o­nat, per l'elegància i la con­tundència estilística, per l'ela­bo­ració d'un uni­vers nar­ra­tiu molt com­plex, per la gosa­dia de l'escrip­tura, per l'actu­a­li­tat escrui­xi­dora de les històries que s'hi entre­lla­cen: La pau perpètua, d'Albert Mes­tres. La madu­resa d'un escrip­tor que s'arrisca.