Passatge sense sortida

Com­pon­dre

Relle­gir l'obra de Luis Mar­sans genera refle­xi­ons sobre l'essència de la pin­tura. L'expo­sició La imatge apa­re­guda, que la Fun­dació Vila Casas pre­senta a l'Espai Volart de Bar­ce­lona, desprèn alguns inter­ro­gants sobre el pas­sat i el pre­sent de la pin­tura. Per més que ens esfor­cem a veure-hi el con­trari, la pin­tura és plana. Aquesta remissió a una rea­li­tat inex­cu­sa­ble és una de les refle­xi­ons de la pin­tura de Mar­sans. La com­po­sició, la geo­me­tria inhe­rent a la dis­po­sició de les coses, dels objec­tes, del pai­satge, de l'arqui­tec­tura, con­fi­gu­ren una escrip­tura mural que reposa en la superfície de la tela o del paper. Com si hi hagués una volun­tat de retor­nar la pin­tura al mur i als seus orígens. Mar­sans tre­ba­lla als límits de les capa­ci­tats de repre­sen­tació de la pin­tura, fusi­ona fons i superfície i ens trans­porta poètica­ment a ima­gi­nar el que no veiem, que és molt més que el que veiem. L'huma­nisme que desprèn la seva pin­tura ens apropa al Piero della Fran­cesca més ten­dre i sub­til, trans­fe­rint aquell equi­li­bri clàssic de la més domèstica quo­ti­di­a­ni­tat al món dels objec­tes manu­fac­tu­rats o de con­sum dels nos­tres dies.

Ruïna i temps

Al pri­mer pla, lloms de lli­bres antics en ordre de bibli­o­teca con­for­men el saber, la memòria, con­fron­tada al lirisme de les parets mit­ge­res de cases des­a­pa­re­gu­des, on els colors de les cam­bres, esva­nits per la llum del sol, són qua­dres abs­trac­tes en potència. Geo­me­tries tro­ba­des, ruïnes dels temps actu­als, par­ti­tu­res des­gas­ta­des de la vida de les coses. Estris domèstics en un armari de cuina repo­sen mos­trant només el seu con­torn en una mise à nu de la seva existència. En Luis Mar­sans gai­rebé tot esdevé ruïna i natura morta que, final­ment, és el destí de totes les coses d'aquest món. Mal­grat aquesta trans­cendència que ens du a un punt mort, Mar­sans alça la moral amb notes de lirisme. Ho ha fet sem­pre, des dels anys setanta fins ara, amb el color, sigui des­ta­cant unes flors sobre una par­ti­tura musi­cal, el ver­mell sobre verd d'un camp de rose­lles, o el color en els títols dels lloms dels lli­bres relli­gats.

Eva­nescència

El temps tot ho esborra. És en aquests plecs del temps que Mar­sans troba l'abs­tracció, la pin­tura com a cosa men­tale pro­cla­mada per Leo­nardo. Aquesta eva­nescència és més pre­sent en els pai­sat­ges a trenc d'alba, que ens recor­den les taques de ver­det en una paret humida, o en els Refle­xos, títol dels pai­sat­ges pro­pers a la sen­si­bi­li­tat del Monet de Givenchy. Mar­sans, artista culte en les arts, les lle­tres i la música, ens ofe­reix, als seus vui­tanta-tres anys, l'abs­tracció melancòlica que dorm dar­rere les coses i la seva apa­rença. Una mirada lírica, intros­pec­tiva i melan­gi­osa d'una rea­li­tat que ens envolta i que el temps esva­neix, com s'arruïna, també, la nos­tra vida. Memòria del temps que es perd a dins de les coses i de nosal­tres matei­xos. I, mal­grat tot, lirisme en l'existència i en la decadència.