Pets al dia

Un rètol, a l'entrada del Barts, que anun­ci­ava mitja hora de retard en l'inici del con­cert “per pro­ble­mes tècnics”, va dur els més mal­pen­sats a pen­sar una altra vegada en la “crisi d'estrès” de Lluís Gavaldà que va com­por­tar, al setem­bre, la sus­pensió del començament de la nova gira d'Els Pets. Però Gavaldà, en aquest segon con­cert de pre­sen­tació de L'àrea petita –el pri­mer va ser a Man­resa i el ter­cer, ahir, a Gra­no­llers– no única­ment es va mos­trar del tot recu­pe­rat –“ara cal que escam­peu que ja em trobo bé”, va pre­gar– sinó que ens va fer pen­sar com el seu enginy a l'esce­nari, la seva hàbil xer­ra­meca, con­trasta amb tota aquesta nova for­nada de can­tants tímids, cap­cots i mal­des­tres a l'hora de dir qual­se­vol cosa entre cançó i cançó.

Els Pets, amb els fes­te­jos dels seus 25 anys ja defi­ni­ti­va­ment enrere, es poden per­me­tre tocar deu de les dotze cançons de L'àrea petita –produït pel “Refree aquest”, Gavaldà dixit, que li va fer can­tar Blue tack “qua­ranta-vuit vega­des”–; sis més dels seus dos tre­balls pre­ce­dents, i tenir la major part del públic can­tant a pulmó obert tots i cadas­cun dels ver­sos. El somni, vaja, de qual­se­vol banda amb 25 anys d'història. Els únics res­cats dels Pets del segle XX: La vida és bonica, S'ha aca­bat i Bon dia, amb Gavaldà ballant com un boig a la pla­tea abans d'abraçar-se, ja amb la feina feta, a la resta del grup. Per molt que sor­pren­gui a alguns, Els Pets con­ti­nuen ben vigents.