El mèrit i el risc de no conformar-se

És increïble tot el que ha arri­bat a fer Andrea Motis en la seva car­rera ful­gu­rant al cos­tat de Joan Cha­morro. Dis­sabte pas­sat van estre­nar a l'Audi­tori de Girona, dins de Tem­po­rada Alta, la versió “semi­escènica” del seu pro­jecte amb The New Cata­lan Ensem­ble. És un expe­ri­ment interes­sant, que demos­tra que Motis & Cha­morro no en tenen prou amb els sem­pre efec­tius estàndards jazzístics, però també és un expe­ri­ment arris­cat. Els seus ali­ats en aquesta aven­tura són els nou com­po­nents de The New Cata­lan Ensem­ble o New­Cat, una for­mació diri­gida per Joan Díaz (piano i melòdica) que fusi­ona ins­tru­ments de cobla –fla­biol, tible, tenora, trom­peta, trombó, fis­corn i con­tra­baix– amb el piano, la bate­ria i el saxòfon, per crear un so híbrid que, en prin­cipi, ofe­reix mol­tes pos­si­bi­li­tats. A més, l'espec­ta­cle, amb direcció escènica de Jordi Prat i Coll, inclou un altre ingre­di­ent impor­tant: una selecció de poe­mes de grans autors cata­lans, que en la majo­ria dels casos l'actor Xicu Masó va reci­tar pri­mer, amb el seu bon ofici, i a con­ti­nu­ació van ser can­tats per Andrea Motis, amb una veu cada vegada més segura que sem­bla que ho pot can­tar gai­rebé tot. Tot? El pro­blema és que molts d'aquests poe­mes –per exem­ple, el llarg Tot l'enyor de demà, de Sal­vat-Papas­seit– no només no van néixer per ser can­tats, sinó que tenen una estruc­tura indo­ma­ble que no sem­pre accepta bé el ves­tit de la música. D'altres com ara Sol, de Joan Vinyoli, i Kore, de Gabriel Fer­ra­ter, fun­ci­o­nen molt millor, perquè Díaz els ha con­ver­tit real­ment en cançons.

Tam­poc no sem­bla que els ins­tru­ments més carac­terístics de la cobla s'adap­tin bé a qual­se­vol cir­cumstància i, con­cre­ta­ment en el ter­reny dels estàndards, van sonar molt millor al Sum­mer­time de Gershwin que al Cor­co­vado de Jobim. Entre ceps de vinya i algun altre ele­ment esce­nogràfic, els músics van assu­mir uns quants ris­cos –fins i tot van fer d'actors en alguna breu escena– i no sem­pre van reei­xir, però se'ls ha de reconèixer el mèrit de no con­for­mar-se i de voler anar sem­pre més enllà.