La meva guerra

No em podia negar de cap manera a la demanda de l'autor i de l'edi­tor d'aquest lli­bre, tots dos bons amics meus i com­panys d'ide­als i de llui­tes amb qui em lli­guen tan­tes coses; per més que un pròleg meu no ha d'afe­gir-hi res que el lli­bre ja no tin­gui i per més que un lli­bre com aquest no neces­siti pròleg de cap mena. El seu autor ha cre­gut que era el d'Incerta glòria qui havia de pre­sen­tar-lo als lec­tors, atri­buint al meu una importància que jo creia des­me­su­rada però també una sig­ni­fi­cació que és, cer­ta­ment, la que jo vol­dria que tingués, i ben inequívoca, als ulls de tot­hom.

Crec que lli­bres així, el meu, aquest de Xavier Gar­cia i d'altres que han anat apa­rei­xent a mesura que ha estat pos­si­ble de publi­car-los, lli­bres en què els excom­ba­tents –de l'un o de l'altre camp– expli­quem sense altra pre­o­cu­pació que la de la veri­tat allò que vam viure, podrien fer un gran bé (modèstia a part per la que em toca) si fos­sin degu­da­ment medi­tats. Res de més natu­ral que aquests lli­bres ofe­rei­xin un desi­gual valor lite­rari; no és pas el valor lite­rari el seu fi, sinó la veri­tat, i és pel seu dring de veri­tat que convé jut­jar-los. Tots ells des­fan, quan tenen aquest dring, la visió sim­plista i mani­quea que els uns i els altres han vol­gut impo­sar-nos d'aque­lla que fou per a nosal­tres la tragèdia, cer­ta­ment, més gran de Cata­lu­nya. El gro­tesc esque­ma­tisme de bons i dolents que els uns i els altres –només inter­can­vi­ant l'apli­cació d'aques­tes eti­que­tes pue­rils– han vol­gut encai­xar sius­plau per força en uns esde­ve­ni­ments que van ser d'una com­ple­xi­tat i d'una con­fusió ine­nar­ra­bles, es desfà com una tera­nyina al con­tacte de la mà per poc que pene­trem una mica en la rea­li­tat dels fets d'ales­ho­res tal com la vam viure els sim­ples mor­tals.

Que no hi ha hagut mai cap guerra en tota la Història en què tots els d'una banda hagin estat bons i tots els de l'altra dolents, és cosa que admetrà sense difi­cul­tat tota per­sona que ja hagi superat el període de la lactància; però vet aquí que hi ha una manera de fer empas­sar aquesta roda de molí, hi ha un truc que fa mira­cles, i és subs­ti­tuir aquells adjec­tius per uns altres –com és ara rojos i fei­xis­tes, pro­le­ta­ris i bur­ge­sos, aris i semi­tes. Les men­ta­li­tats sim­plis­tes s'arra­pa­ran fàcil­ment a una d'aques­tes expli­ca­ci­ons de base dual, la que millor encaixi amb la idea apriorística i esquemàtica que se'ls ha incul­cat del món i de la vida (a base de clas­ses els uns, de races els altres, d'abs­trac­ci­ons tots ells), tant més que els estal­via les fati­gues que sem­pre pro­cura “la funesta mania de pen­sar”. El dua­lisme, cer­ta­ment, hi és, ja que tota guerra con­sis­teix en últim terme en l'enfron­ta­ment d'un exèrcit con­tra un altre, però la seva base real –pres­cin­dint de les elu­cu­bra­ci­ons i pero­ra­tes dels uns i dels altres– és geogràfica­ment aquí un fet que la Història ens mos­tra cons­tant­ment sem­pre que es tracta de guer­res d'una dimensió o d'una durada con­si­de­ra­bles. Durant la dar­rera guerra mun­dial, per exem­ple, foren poquíssims els rus­sos que es pas­ses­sin al camp dels ale­manys i poquíssims els ale­manys que es pas­ses­sin al camp dels rus­sos. Seria absurd con­cloure'n que tots els rus­sos eren comu­nis­tes i tots els ale­manys, hit­le­ri­ans; la con­clusió cor­recta és que, fos­sin qui­nes fos­sin les seves idees (i cal no per­dre de vista que la majo­ria no sol tenir-ne de cap mena), abans que res eren rus­sos o ale­manys. En el nos­tre cas, és curiosíssim sota aquest aspecte –com sota tants d'altres– el lli­bre d'en Josep Llordés, Al dejar el fusil: es tracta pre­ci­sa­ment d'un català que va fer la guerra a l'altra banda i, per tant, el seu tes­ti­moni ja no pot ser més impar­cial. El mateix fet que, tants anys després, s'hagi cre­gut en el cas de publi­car encara en l'altra llen­gua el seu lli­bre –repe­tim-ho: curiosíssim–, és prou reve­la­dor.

Fos­sin quins fos­sin els vents de demència que es van des­fer­mar damunt la nos­tra Cata­lu­nya des­ven­tu­rada, no podia dei­xar de ser la nos­tra terra; fins per a aquells, que sem­pre són els més, que no s'han plan­te­jat mai aques­tes qüesti­ons d'una manera refle­xiva i no en tenen, per tant, una consciència gaire clara, la divisió geogràfica pesà més que tota altra con­si­de­ració. Van ser repu­bli­cans perquè es tro­ba­ven en zona repu­bli­cana; és a dir, en el nos­tre cas, cata­lana. Cata­lana en el sen­tit més ample: fora de l'illa de Mallorca, excepció única que merei­xe­ria un estudi a fons, totes les ter­res hispàniques on es parla la nos­tra llen­gua en alguna de les seves vari­e­tats es van tro­bar en aque­lla zona.

Si hi ha, doncs, un dua­lisme en tota guerra, no és pas de signe mani­queu, sinó geogràfic; un cop la guerra aca­bada, es pre­senta fatal­ment un altre dua­lisme, el de ven­ce­dors i vençuts, que també sol camu­flar-se amb retòriques sublims quan en el fons es redu­eix a un rotund “nosal­tres vam gua­nyar i vosal­tres vau per­dre” que no admet rèplica de cap mena. Hi ha ànimes de càntir que es refu­sen a adme­tre aques­tes evidències perquè les tro­ben deso­la­do­res; tan deso­la­do­res que més s'esti­men pas­sar-se als ven­ce­dors, ni que sigui en con­cepte de lle­pa­peus, per tal de fer-se la il·lusió que en aquest món tot acaba bé ni més ni menys que en una novel·la rosa. Siguem com­pren­sius i indul­gents ja que, encara que indig­nes, som cris­ti­ans.

Cristià i català, Xavier Gar­cia fou cri­dat a les armes el març de 1938, quan aca­bava de com­plir divuit anys; ningú no li va pre­gun­tar qui­nes idees tenia. Era de la lleva del 40, la que meresqué el nom pin­to­resc de quinta del biberón. La guerra encara havia de durar deu mesos i els vete­rans dels pri­mers dies haguérem de veure, en els dar­rers, nens de setze anys envi­ats a pri­mera línia sense cap ins­trucció prèvia; els diri­gents repu­bli­cans d'aque­lla hora ja no podien arri­bar més avall i la seva abjecció ens esquit­xava de ver­go­nya a tots nosal­tres. Perquè el crim d'enviar aque­lles cri­a­tu­res a la guerra ja no podia tenir ales­ho­res cap ate­nu­ant: aquesta, en aque­lles dates, ja estava per­duda sense remei. Un veterà, un gat vell de les trin­xe­res, és molt dur de pelar; sap tots els trucs, que només l'experiència ense­nya. La mor­tal­dat entre aque­lles cri­a­tu­res havia de ser, en canvi, i ho fou, esgar­ri­fosa; la història de la segona República espa­nyola aca­bava amb una dego­llació dels inno­cents.

Ni per un moment li passà pel cap a Xavier Gar­cia –ni a ell ni a tants d'altres– que pogués dei­xar de com­plir el seu deure; la pàtria no dei­xava de ser-ho fos­sin quins fos­sin els diri­gents del moment. Però es veu que a alguns d'aquests els sem­blava increïble que algú que no com­partís les seves idees sectàries s'avingués, tan­ma­teix, a ser­vir la pàtria amb les armes. Xavier Gar­cia ja s'havia incor­po­rat a files quan uns agents del S.I.M. es pre­sen­ta­ven un bon dia a casa els seus pares a esbri­nar “on s'havia ama­gat”. Tan segurs esta­ven que ho faria! La família Gar­cia era, tan­ma­teix, ben obrera; el pare, tre­ba­lla­dor de la cons­trucció, havia estat sem­pre afi­liat, per soli­da­ri­tat amb els seus com­panys pale­tes i mano­bres, a la sin­di­cal de més arrels a Cata­lu­nya, la C.N.T., sense que deixés de pertànyer-hi ni tan sols quan aquesta caigué sota l'hege­mo­nia àcrata. Però cristià per fe i per tra­dició, mili­tant d'orga­nit­za­ci­ons catòliques i català lle­ial a una terra i a una història, fou tin­gut com a sus­pecte pels fla­mants diri­gents d'aque­lla hora, foras­ters en majo­ria o, si de cas, fins quan no ho eren, estranys als sen­ti­ments més genuïns de les clas­ses popu­lars de Cata­lu­nya. I se'ns volia fer creure que actu­a­ven per “interès de classe”, per amor als obrers! Dos fami­li­ars de Xavier Gar­cia, un d'ells sacer­dot, foren assas­si­nats en aque­lla canícula de 1936, en aque­lles jor­na­des tan tèrbo­les en què la boge­ria dels uns fou con­sen­tida per uns altres i ati­ada de sotamà per uns ter­cers. Ja a la cap­vui­tada del 19 de juliol, una patru­lla for­mada per una bona quin­zena de pro­le­ta­ris armats fins a les dents –que, cer­ta­ment, hau­rien estat més útils al front, fent-nos cos­tat a nosal­tres, els volun­ta­ris cata­lans–, envaïen la llar dels Gar­cia i hi feien un escor­coll, cre­guts que hi tro­ba­rien armes o docu­ments “fei­xis­tes”. L'únic que hi van tro­bar foren les estam­pes reli­gi­o­ses que pen­ja­ven a les parets i que hi con­ti­nu­a­ren.

Crec que calia expli­car aquests pre­ce­dents fami­li­ars i per­so­nals perquè es com­pren­gui tot el sig­ni­fi­cat de l'acti­tud de Xavier Gar­cia quan, cri­dada la seva lleva, no vacil·là ni un moment a pre­sen­tar-s'hi. El seu cas, i això li dóna un abast que no tin­dria si fos únic, fou el de milers i milers de joves cata­lans; és a ells que es diri­gei­xen sobre­tot lli­bres com aquest, a ells, que si ja no són joves, de cata­lans sí que ho són, no ja tant com sem­pre, sinó més que mai. Hi tro­ba­ran coses que també ells vis­que­ren i tal com les vis­que­ren, apa­rent­ment ano­di­nes mol­tes d'elles, atro­ces d'altres; és la guerra. Els lec­tors han de tenir pre­sent que aquest lli­bre fou ja ini­ciat amb notes pre­ses a les trin­xe­res i aca­bat quan l'autor tornà a casa seva tot just sor­tit dels camps de con­cen­tració; tant ell com l'edi­tor com el pro­lo­guista hem cre­gut que calia donar-lo a la llum pública –ara que per fi és pos­si­ble– sense esme­nar-hi res, en tota la seva auten­ti­ci­tat. Hi ha ingenuïtats de tota mena, sobre­tot de mena sen­ti­men­tal, que, cer­ta­ment, el seu autor, ara, ja no escriu­ria; estem segurs que els lec­tors sabran no tan sols excu­sar-les, sinó assa­bo­rir-les com es merei­xen, en tant que pròpies de l'edat en què s'escri­vi­ren. Que en defi­ni­tiva és l'auten­ti­ci­tat allò que dóna el seu valor a docu­ments per­so­nals d'aquesta mena..