De Guíxols a Begur

Entre finals dels setanta i la pri­mera mei­tat dels vui­tanta vaig viure a tem­po­ra­des a Palamós. Tre­ba­llava a Santa Cris­tina d'Aro i mol­tes tar­des m'entre­te­nia amunt i avall amb la moto a la recerca dels poe­tes de la zona per poder diva­gar als casi­nos o regi­rar lli­bres i pape­rots per les escas­ses lli­bre­ries de la comarca, on sovint es tro­ba­ven autèntics tre­sors. A Begur vaig tenir la sort d'assis­tir a vet­lla­des ine­nar­ra­bles amb Joan Vinyoli, un geni de la nos­tra lite­ra­tura, que amb els anys va aga­fant més i més dimensió. Enguany se cele­bren el cen­te­nari del nai­xe­ment del poeta i els trenta anys de la seva mort. Durant aques­tes tres dècades, el pres­tigi ha anat en aug­ment, sobre­tot entre les gene­ra­ci­ons joves, s'han ree­di­tat els seus lli­bres de poe­mes (un mira­cle!) i segu­ra­ment és el poeta més citat per la nova gene­ració. Quan he par­ti­ci­pat com a jurat en un premi, es pot com­pro­var que la incidència de Vinyoli només es com­pa­ra­ble a la que va tenir fa vint anys Gabriel Fer­ra­ter. Amb motiu del cen­te­nari, el Depar­ta­ment de Cul­tura ens ha promès un Any Vinyoli, i per aquest motiu han encar­re­gat d'aquesta tasca el nos­tre com­pany Jordi Lla­vina. Sabem que amb Vinyoli no es faran els fas­tos que s'han fet amb Espriu perquè els par­tits que manen no li poden treure els rèdits que li han tret al poeta de Sinera, però ho podrien inten­tar, punyeta! No hem d'obli­dar que el mateix Espriu con­si­de­rava Vinyoli com un dels seus poe­tes pre­fe­rits i ho va repe­tir en dife­rents oca­si­ons.

També fa anys, con­cre­ta­ment set, de la mort del nos­tre esti­mat Genís Cano, que en faria sei­xanta. Cano va ser un revul­siu i un autèntic ins­ti­ga­dor poètic, fins i tot quan la leucèmia el tenia con­tra les cor­des, ell reac­ci­o­nava amb pro­jec­tes impos­si­bles, i es pot dir que la ciu­tat no seria la mateixa sense la petja, efímera però fona­men­tal, de Cano. Per­ta­nyia a una nis­saga de poe­tes al marge. A molts d'ells, com Pere Mar­ci­lla, Pau Mara­gall i Albert Subi­rats, no es va can­sar de rei­vin­di­car-los ni d'edi­tar-los, mal­grat les difi­cul­tats o el com­promís econòmic per­so­nal. Uns altres com Xavier Saba­ter, Leo Segura, Arturo Mon­fort, Jordi Pope, Enric Casas­ses, J.M. Calleja i Paco Fanés van ser a prop, sovint el van res­ca­tar i publi­car. El Genís apa­rei­xia i des­a­pa­rei­xia com el Gua­di­ana, va estar invo­lu­crat en mil col·lec­tius i va man­te­nir l'acti­vi­tat amb la UB pràcti­ca­ment fins a l'últim moment. Després de la traïció que va supo­sar que la UB es negués a publi­car el poe­mari pòstum del seu veterà pro­fes­sor –ens el van tor­nar fins i tot cor­re­git–, la seva vídua Isa­bel Cha­var­ria i els edi­tors bada­lo­nins d'El Pont del Petroli ens han faci­li­tat poder tenir a les mans els extra­or­di­na­ris poe­mes pòstums del mes­tre. Aquest dime­cres el vam pre­sen­tar a l'Hori­gi­nal, tots els que havien de ser hi eren. El mag con­ti­nua man­te­nint-los fidels.