Gran actor, pel·lícula petita

Quan Bruce Dern va gua­nyar el premi d'inter­pre­tació mas­cu­lina al dar­rer Fes­ti­val de Canes per Nebraska, d'Ale­xan­der Payne, va poder fer la impressió que es reco­nei­xia un actor que, pròxim a la vui­tan­tena, sem­bla haver retor­nat en els últims temps després d'haver dei­xat la seva empremta en un cinema nord-ame­ricà més o menys inde­pen­dent dels anys 60 i 70 amb els seus tre­balls amb Roger Cor­man, Syd­ney Pollack i el seu amic Jack Nic­hol­son, a més d'haver par­ti­ci­pat en l'últim film d'Alfred Hitch­cock (Family Plot) i de bri­llar com a secun­dari a El gran Gatsby, de Jack Clay­ton, i El retorn, de Hal Ashby. Tan­ma­teix, el reco­nei­xe­ment al bon actor també ho era a una pel·lícula que sovint sem­bla una bro­meta de gust dubtós i que, per­do­nin el joc fàcil de parau­les, repre­senta una nota des­cen­dent en el cinema, a parer meu una mica fat, del direc­tor de Los des­cen­di­en­tes. De fet, la presència del pare de Laura Dern (que, per cert, va pro­ta­go­nit­zar Citi­zen Ruth, film de 1996 de Payne, inter­pre­tant una dro­go­ad­dicta emba­ras­sada) fa més pas­sa­dora la pel·lícula encar­nant un vell renoc i una mica alcohòlic que, con­vençut que li ha tocat un milió de dòlars promès per una lote­ria fan­tasma de l'estat de Nebraska, està dis­po­sat a recórrer (si fa falta a peu) els 1.500 quilòmetres que el sepa­ren de l'hipotètic premi.

Que el premi del milió de dòlars és un engany resulta una evidència per a tot­hom, menys per al vell il·lús, del qual la família sos­pita que té una demència senil. Tan­ma­teix, un dels seus dos fills deci­deix dur en cotxe l'home, del qual ha estat llar­ga­ment allu­nyat, des de Billings (Mon­tana) fins a Lin­coln (Nebraska). És així que el nou film de Payne pren el caràcter d'una road-movie, com també en certa manera ho són altres pro­pos­tes ante­ri­ors del direc­tor: A propósito de Sch­midt, en què Jack Nic­hol­son és un vidu aca­bat de jubi­lar que també se'n va a Nebraska per assis­tir al casa­ment de la seva filla, i Entre copes, en què dos amics fan una ruta de vins per Califòrnia. En el cas de Nebraska, és un viatge per l'Amèrica pro­funda que sem­bla habi­tada per tota mena de xim­plets que gene­ren gags de dub­tosa comi­ci­tat i fins i tot sinis­tres. També vol ser un viatge inti­mista en què un fill intenta acos­tar-se com­pren­si­va­ment al pare i aquest, sobre­tot quan arriba a la ciu­tat de Nebraska on va néixer i hi retroba part de la seva família i antics amics, reme­mora el seu pas­sat, cosa que pot­ser és el motiu incons­ci­ent de la seva aven­tura gro­tesca. És així que la pel·lícula oscil·la entre la comèdia bon­ho­mi­osa (en la línia de Payne) i la comèdia de mal gust.

Hi ha alguna cosa a Nebraska, amb un blanc i negre sense rellevància, que fa pen­sar de manera ine­vi­ta­ble en The Straight Story, la mera­ve­llosa pel·lícula de David Lynch en què un vell s'entos­su­deix a visi­tar el seu germà malalt, amb el qual fa molts anys que no es parla, fent un recor­re­gut de mil quilòmetres a cavall d'una sega­dora John Deere. La com­pa­ració pot­ser és odi­osa, però en tot cas deixa en evidència la pel·lícula d'Ale­xan­der Payne, a banda que hagi estat gene­ro­sa­ment nomi­nada als Oscar. Evi­dent­ment, Bruce Dern aspira a gua­nyar-lo com a millor actor. I, con­si­de­rant a més que no en té cap, no esta­ria mala­ment que el rebés. Llàstima que sigui per aquesta pel·lícula.