Tres dames i Clifford

La màgia de la veu: així es titu­lava l'espec­ta­cle estre­nat diven­dres a l'Audi­tori de Girona, dins del Black Music Fes­ti­val: un tri­but de Joan Cha­morro i les seves bri­llants joves can­tants i ins­tru­men­tis­tes a tres grans veus de la història del jazz, Billie Holi­day, Sarah Vaug­han i Dinah Was­hing­ton, invo­ca­des, res­pec­ti­va­ment, per Magalí Dat­zira, Andrea Motis i Eva Fernández. En rea­li­tat, el més màgic de tot ple­gat és que tres intèrprets nas­cu­des a finals del segle XX i que, per tant, es tro­ben ara totes tres al vol­tant de la vin­tena, afron­tin aquest repte amb tanta nor­ma­li­tat, sen­si­bi­li­tat i conei­xe­ment de causa. Sí, és màgic el que ha acon­se­guit Cha­morro amb aquesta autèntica acadèmia de talents musi­cals que és la Sant Andreu Jazz Band, on s'han for­mat des de que tenien deu o onze anys aques­tes tres jazzwo­men que ara van aixe­cant el vol en soli­tari, seguint el camí ini­ciat per Andrea Motis.

Jus­ta­ment perquè és la que té més experiència a l'esce­nari, Motis és també l'única que hi parla i cada vegada ho fa amb més con­fiança i cri­teri. Andrea va reco­ma­nar efu­si­va­ment, com un dels seus dis­cos favo­rits, el que va gra­var el 1954 Sarah Vaug­han amb el trom­pe­tista Clif­ford Brown, només dos anys abans que aquest morís en un acci­dent de trànsit, als 25 anys. Ho va dir per intro­duir Jim, i va afe­gir: “Aquesta cançó també s'ha adap­tat al català i no tot­hom en té un bon record, d'aquests ver­si­ons.” No va dir noms, però que­den les sos­pi­tes.

Tor­nant a Clif­ford Brown, la nit va aca­bar sent tot un home­natge a les tres grans dames del jazz –com va reconèixer Cha­morro, fal­tava Ella Fitz­ge­rald–, però també a aquest trom­pe­tista que, tot i la seva car­rera fugaç con­cen­trada pràcti­ca­ment en qua­tre anys, ha tin­gut una gran influència en molts trom­pe­tis­tes poste­ri­ors. Eva va can­tar com a solista I remem­ber Clif­ford, i Andrea Motis va tor­nar després a l'esmen­tat disc del 54 amb You're not the kind (of a boy for a girl like me), poc després d'haver can­tat la maleïda Glo­omy sun­day, com­po­sició de l'hon­garès Rezsó Seress que té la mala fama de ser una infal·lible induc­tora al suïcidi, sobre­tot si és diu­menge i tens el cor tren­cat. De fet, el mateix Seress es va suïcidar i així es va aca­bar de com­ple­tar el mite. La mateixa Andrea, dolça com sem­pre però ja amb indi­cis d'una madu­resa més trans­gres­sora, va avi­sar que era una cançó “molt dura”, però la va afron­tar amb decisió i caràcter.

Magalí Dat­zira, l'última de les tres que ha estre­nat disc propi –sem­pre amb el segell Joan Cha­morro pre­senta–, va obrir la nit can­tant How deep is the ocean, del reper­tori de Billie Lady Day, acom­pa­nyant-se ella mateixa amb el con­tra­baix, i després va inter­pre­tar Lady sings the blues, l'ova­ci­o­nada Night and day de Cole Por­ter, i per aca­bar el con­cert abans d'uns bisos equi­li­brats –un per can­tant–, What is this thing called love, amb un allau d'aplau­di­ments per al gran Ignasi Ter­raza (piano i Ham­mond). Esteve Pi (bate­ria), Josep Tra­ver (gui­tarra) i Cha­morro (saxos, con­tra­baix i veu) com­ple­ten l'equip, amb la trom­peta i els saxos de Motis, el con­tra­baix de Dat­zira i els saxos d'Eva Fernández, que va mos­trar una nota­ble madu­resa vocal en els temes de la tel·lúrica Dinah Was­hing­ton, com ara After you've gone, Mad about the boy i, ja en els bisos, una vis­ce­ral Cry me a river. Totes tres van can­tar jun­tes Ple­ase don't talk about me when I'm gone i es van acom­pa­nyar mútua­ment com a bones col·legues, en els cors i el suport ins­tru­men­tal, en una nit real­ment màgica que va enllu­er­nar el públic.