El futbol, l'excusa

És un clàssic que es repe­teix en aquest punt de la tem­po­rada: els par­tits de la Cham­pi­ons bui­den els tea­tres. Dime­cres al ves­pre, men­tre l'Atlético de Madrid apar­cava el Barça de la cursa per la Cham­pi­ons, al Tan­ta­ran­tana només hi havia un onze espec­ta­dors per veure un intri­gant Bar­ba­blava: Excep­tu­ant el que us parla, tot el públic era femení. Una xicota, que hi anava amb el com­pany, el va dei­xar a la porta. Anava a veure el Barça? No, apa­rent­ment, perquè havia que­dat amb un amic que havia arri­bat de Lon­dres. Tot i que en tea­tre, totes les fórmu­les que inten­ten rao­nar els èxits i els fra­cas­sos d'una funció, sem­bla que la màxima d'Héctor Fernández (cap de sala i res­pon­sa­ble de taqui­lla del Tan­ta­ran­tana) rebla el clau: “El fut­bol? És una bona excusa per als espec­ta­cles que no por­ten gent.”

El Punt Avui ha con­sul­tat a diver­sos tea­tres (vegeu el gràfic) per estu­diar pos­si­bles vari­e­tats res­pecte dels par­tits d'entre set­mana o dels de lliga i també en sales de molt diversa pro­gra­mació. La tesi també estesa, però que no con­firma aquesta reco­llida pun­tual de dades, és que hi ha un tipus d'espec­ta­dor que, els dies de par­tit, pre­fe­reix la tran­quil·litat del pati de buta­ques per estal­viar-se ner­vis (cas de ser un pati­dor de mena) o sorolls i petards dels veïns (cas dels que ja s'han ati­pat d'aquesta satu­ració d'oferta). Tot i que efec­ti­va­ment hi ha un públic que opta per aquesta fórmula (sovint molt rela­ci­o­nat amb el sec­tor tea­tral), no sem­bla que sigui prou deter­mi­nant per equi­li­brar la balança, sigui en sales peti­tes o (encara més difícil per la seva capa­ci­tat) en les sales grans.

César Martínez, cap de màrque­ting i comu­ni­cació de Focus, té com­pro­vat estadísti­ca­ment que dis­mi­nu­eix menys la demanda al tea­tre si el par­tit s'ha con­vo­cat en poc temps, que si fa mesos que ja hi ha data fixada (com serà el cas, per exem­ple de la final de la copa del Rei, dime­cres vinent). La raó és molt sim­ple: la pre­venda. Per com­pen­sar aquesta dava­llada de públic s'obra més la línia de pro­mo­ci­ons amb entra­des a millors preus.

No sem­bla que variï si el par­tit es juga a casa o a fora.O que sigui tele­vi­sat en obert o per canals de paga­ment, perquè tot­hom té un amic amb el canal ade­quat o baixa al bar per seguir-lo en grup.

De totes mane­res, mirant l'explo­tació d'un espec­ta­cle al llarg d'una set­mana en què hi ha hagut un par­tit cru­cial, es com­prova que no varia gaire el nom­bre d'espec­ta­dors: “Si no s'hi ha anat dime­cres, s'hi va dijous”, argu­menta Martínez. També és cert que la cai­guda d'ocu­pació del par­tit queda ate­nu­ada si es con­tem­pla des de tota l'explo­tació set­ma­nal. Sí que variarà, en la recap­tació perquè la cam­pa­nya per ate­nuar la pla­tea buida el dia de par­tit juga en con­tra de la sos­te­ni­bi­li­tat econòmica de la pro­ducció.

El tea­tre con­tem­po­rani busca temes comuns que puguin interes­sar el públic d'avui, com ho pot ser l'esport. Per què es parla tan poc de fut­bol a escena? Iban Bel­tran, direc­tor de Pep talk, lamenta que es man­tin­gui una distància entre la cul­tura i l'esport: Sem­bla insòlit “que un juga­dor de fut­bol lle­geixi o que Pinto sigui un pro­duc­tor musi­cal”. De fet, si Guar­di­ola ha estat tant magnètic és perquè ”va fer que la gent que no li agra­dava el fut­bol, s'hi interessés”. Se sap que Bobby Rob­son moti­vava els seus juga­dors amb rèpli­ques de Shakes­pe­are en les prèvies del par­tits.

Tot i que pun­tu­als, sí que hi ha espec­ta­cles amb el fut­bol més o menys pro­ta­go­nista: És el cas de PPP (Espai Lliure, 2005), una dra­matúrgia sobre Paso­lini; Mequi­nensa (TNC, 2012), a par­tir de la dra­matúrgia dels con­tes de Jesús Mon­cada, o Els nos­tres tigres beuen llet (TNC, 2012), d'Albert Espi­nosa. En aquesta obra, els actors arren­ca­ven l'espec­ta­cle amb un par­tit a l'esce­nari de la Sala Gran. No més ni menys. De segres­ta­ments es compta Vamos a por Guti (Ver­sus 2011), del Pro­jectye Nisu, o Becken­ba­uer (Premi Ciu­tat d'Alcoi, 2003), de Jordi Casa­no­vas. Cris­tina Cle­mente també fa una clara referència al món del fut­bol a La nos­tra Cham­pi­ons par­ti­cu­lar (T. Alta, 2011) tot i que, en rea­li­tat, aquest cam­pi­o­nat es refe­reix al com­pli­cat joc de ser i exer­cir de pares. Al llunyà 1996, Miquel Cors feia el monòleg El Culékulé a l'Arnau. Dues últi­mes per­les: Dia de par­tit (Espai Lliure, 2008), de David Plana, en què situ­ava a la llotja d'un camp de pri­mera divisió una lluita negra de cor­rupció, o Goya (Espai Lliure, 2005), en què Rodrigo García des­co­bria que l'home que ves­tia la mas­cota de l'Atlético de Madrid en rea­li­tat era un per­so­natge il·lus­trat amb ganes de rega­lar-se una nit al Museu del Prado i un viatge amb taxi amb un filòsof de con­duc­tor. El fut­bol genera pas­si­ons; el tea­tre con­voca emo­ci­ons i raons.