cultura

El Miró més pròxim

Joan Punyet Miró publica un llibre d'entrevistes a amics i col·laboradors del seu avi que revelen aspectes rellevants desconeguts de la seva vida i de la seva obra

“Miró va fer tot el que va poder per evitar l'execució de Puig Antich, fins i tot va trucar al papa”

Joan Punyet Miró tenia 15 anys quan va morir el seu avi, l'artista Joan Miró, el 1983. En té, doncs, molts records, i un de ben entra­nya­ble: els diu­men­ges a la tarda, havent dinat la deli­ci­osa pae­lla de l'àvia, Miró reu­nia els petits de la casa per veure junts El gran dic­ta­dor, de Char­les Cha­plin. “No parava de riure!”. Era un home encan­ta­dor, amb un viu sen­tit de l'humor, però també era “hermètic”, impos­si­ble d'esco­dri­nyar quan estava en el seu taller, sol i en silenci. Punyet Miró va aca­bar estu­di­ant història de l'art i un bon dia es va exa­mi­nar ell mateix: real­ment sabia prou coses del seu avi?

Les ganes de conèixer-lo a fons, com a artista i com a home, el va por­tar a entre­vis­tar gent que havia estat a prop seu. Va començar amb la dona d'Ale­xan­der Cal­der, a mit­jan dels noranta, quan estava ges­tant la gran expo­sició que va comis­sa­riar a la Fun­dació Miró de Bar­ce­lona. Però Louisa Cal­der va morir poc abans de la tro­bada, una fata­li­tat que l'ha per­se­guit al llarg de la pre­pa­ració del lli­bre Al vol­tant de Miró, que acaba d'edi­tar ara la Fun­dació Miró.

I és que mol­tes entre­vis­tes s'han vist frus­tra­des per la malal­tia i la mort de les per­so­nes que Punyet Miró volia incloure al seu estudi, des de la seva mateixa àvia, Pilar Jun­cosa, la muller de Miró, fins al gran fotògraf nord-ame­ricà Irving Penn. Però en aquests vint anys sí que ha estat a temps de con­ver­sar amb per­so­nat­ges que van trac­tar el seu avi i que hi van col·labo­rar ben estre­ta­ment. “M'han con­fiat secrets perquè sóc jo, el nét de Miró.” Al lli­bre, s'hi han aple­gat tretze tes­ti­mo­nis. Alguns d'ells, com el fone­dor Manel Pare­llada, la crítica d'art Maria Lluïsa Borràs o el gra­va­dor Joan Bar­barà han des­a­pa­re­gut recent­ment.

La publi­cació és mate­rial d'experts, però amb to amè des­vet­lla un munt de dades noves de l'artista, de la seva manera de ser i de tre­ba­llar. “Sem­pre s'ha dit que Miró era reser­vat i poc enra­o­na­dor, però amb la gent de més con­fiança no era dis­tant”, tot i que mar­cava uns límits, els de la seva inti­mi­tat. L'his­to­ri­a­dor de l'art Pierre Sch­nei­der –va morir l'any pas­sat– li va argu­men­tar així a Punyet Miró aquest caràcter taci­turn: “Miró és l'únic que ha sabut cami­nar sobre el buit sense caure, i no va haver d'esforçar-s'hi. Li va ser con­ce­dit com un do. Per tant, com podia expli­car-ho? Com podia dir-ne alguna cosa? De manera que callava i crec que és l'única acti­tud que es pot man­te­nir quan es té con­tacte amb el que és mira­culós.”

De Miró, no es pot omplir cap lli­bre d'anècdo­tes; com diu Rosa Maria Malet, la direc­tora de la Fun­dació Miró, a la intro­ducció d'Al vol­tant de Miró, “d'ell no s'expli­quen, o no es conei­xen o pot­ser no van exis­tir, afers amo­ro­sos, bara­lles pro­fes­si­o­nals...” “Tot en la seva tra­jectòria per­so­nal i pro­fes­si­o­nal està cenyit per un com­promís polític, social i artístic ferm. Si hagués vol­gut, s'hagués venut un oli per un milió d'euros i s'hagués reti­rat a Palma”, exclama Punyet Miró. Una res­pon­sa­bi­li­tat que l'estudi evoca en tota la seva dimensió. “Sota l'apa­rença de pagès ves­tit com un petit burgès, s'hi ama­gava un autèntic guer­rer”, diu el seu nét. Els entre­vis­tats li han reve­lat una pila d'històries que ho ben acre­di­ten. Algu­nes de tan des­co­ne­gu­des com la que li va con­fes­sar el pin­tor i direc­tor d'escena Joan Bai­xas. “Miró va fer tot el que va poder per evi­tar l'exe­cució de Puig Antich, fins i tot va tru­car al papa perquè fes de mit­jan­cer amb Franco,”

Pel lli­bre des­fi­len altres per­so­na­li­tats que van esti­mar Miró i van ser esti­ma­des per Miró. El fone­dor Gil­bert Cle­menti; el cera­mista Joan Gardy Arti­gas; el poeta Pere Gim­fer­rer; l'escul­tor Robert Hali­gon; l'artista del tapís Josep Royo; el peri­o­dista Lluís Per­ma­nyer; l'ex con­ser­va­dora en cap del Pom­pi­dou de París Isa­be­lle Monod-Fon­taine; i el crític d'art Geor­ges Rai­llard, que fa una de les des­crip­ci­ons més belles per com­pren­dre qui era Miró: “Recordo per­fec­ta­ment el seu som­riure mera­vellós i els seus ulls clars, esplèndids, uns ulls amb dues mira­des, una mirada ten­dra, dolça, i una altra d'home vio­lent, amb la mandíbula ser­rada, quan hi havia coses que no li agra­da­ven, ja fos la política o per­so­nes que s'havien com­por­tat mala­ment. Ales­ho­res tan­cava els punys, men­tre que nor­mal­ment tenia aque­lles mans tan boni­ques... Tenia dues mira­des: la ten­dra i l'altra, i això ho veiem en la seva pin­tura.”

És clar que la gran entre­vista que Punyet Miró no podrà fer mai és al seu propi avi. Posats a fan­ta­si­e­jar, què li pre­gun­ta­ria? “Quina visió té de l'aspecte mer­can­ti­lista de l'art”. Al lli­bre, Rai­llard aporta una frase con­tun­dent que li va dir Miró: “La gent que en els qua­dres només hi veuen dòlars... em fa fàstic.” I una pre­gunta més de nét a avi: “Com pot can­viar el món un artista? M'agra­da­ria dema­nar-li perquè tinc la con­vicció que el meu avi l'ha can­viat, el món”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia