Les llavors de la fira

Al dic­ci­o­nari del món, Tàrrega és sinònim de fira. I alhora, la fira és Tàrrega. Des de fa tres dècades, els ulls dels tar­ga­rins han vis­cut l'exhi­bició dels dar­rers cor­rents en arts escèniques. Aquesta lla­vor ha fruc­ti­fi­cat en noves ini­ci­a­ti­ves cul­tu­rals, aixo­plu­ga­des recent­ment sota el parai­gua d'una marca glo­bal. Impul­sada des del con­sis­tori, però enri­quida també per la ini­ci­a­tiva pri­vada.

Aquesta pri­ma­vera, la ciu­tat estrena dos fes­ti­vals: Galac­ti­cat, mos­tra de cinema fantàstic, i Embar­rat, foca­lit­zat en la cre­ació con­tem­porània. S'afe­gei­xen a altres ini­ci­a­ti­ves de la mateixa fira, amb acti­vi­tats tot l'any. Com el pro­grama de Suport a la Cre­ació, amb assa­jos oberts al públic de les com­pa­nyies resi­dents fins a l'agost i on es ges­ten un 20 % dels nous espec­ta­cles del setem­bre. Enguany, la fira ha estre­nat la pri­mera edició del Pre/Paraweek, amb l'objec­tiu de for­mar cre­a­dors i, alhora, difon­dre les arts de car­rer. La llista és llarga i un dels eixos que estira la màquina és la suma pro­pi­ci­ada per la marca Tàrrega Cul­tura. Cre­ada pel nou equip de govern muni­ci­pal, té iden­ti­tat dual: cre­ació con­tem­porània i sin­gu­la­ri­tat de l'oferta històrica. “Apro­fi­tem les siner­gies de la fira per sumar i rellançar altres ele­ments refe­ren­ci­als tar­ga­rins, que poden atraure públics dife­rents”, explica el gerent de l'àrea de Cul­tura de l'Ajun­ta­ment, Pau Lla­cuna.

El Museu Comar­cal de l'Urgell acaba d'inau­gu­rar la nova sala Tragèdia al Call. Tàrrega 1348. Inclou objec­tes ori­gi­nals de l'assalt medi­e­val al barri jueu, tro­bats a la necròpolis de la ciu­tat. Cal Tre­pat és l'únic museu sobre la meca­nit­zació del camp català, però té vocació d'anar encara més enllà. Aquest juny, serà l'esce­nari del fes­ti­val Embar­rat. S'hi han pre­sen­tat noranta pro­jec­tes d'artis­tes naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals de foto­gra­fia, vide­o­art, escul­tura i ins­tal·laci­ons d'artis­tes naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals. “Amb La gran màquina recu­pe­rem l'antiga fone­ria com a espai de diàleg entre el pas­sat i el pre­sent, entre la meca­nit­zació i l'art.​Volem fer arri­bar la cul­tura con­tem­porània a la soci­e­tat i tren­car les bar­re­res men­tals que la con­si­de­ren eli­tista”, explica Natàlia Llo­reta, copro­pietària d'Inter­secció, l'empresa orga­nit­za­dora. “Som d'aquí. Una ciu­tat que cada setem­bre es trans­forma i on veus el món sense sor­tir de casa”, afirma. Lla­cuna hi coin­ci­deix: “La fira ha dina­mit­zat econòmica­ment i soci­al­ment Tàrrega, tot reno­vant els ima­gi­na­ris d'una ciu­tat mit­jana. Sense ella, no s'ente­nen fes­ti­vals orga­nit­zats des de la soci­e­tat civil.”

Amb 17.000 habi­tants, és una ciu­tat còmoda per orga­nit­zar-hi esde­ve­ni­ments cul­tu­rals, perquè hi està ave­sada. Fa tres anys David Fer­re­res, direc­tor del Galac­ti­cat, va idear un fes­ti­val de cinema fantàstic. Final­ment, se cele­bra aquest cap de set­mana a Tàrrega. Apa­dri­nat pel Fes­ti­val de Sit­ges, s'hi veu­ran clàssics i nove­tats d'enguany del gènere en pan­ta­lla gran, curts d'estu­di­ants i expo­si­ci­ons. “Tàrrega és un refe­rent de feina pro­fes­si­o­nal ben feta. A més, cal des­cen­tra­lit­zar la cul­tura per posar-la a l'abast de més gent”, diu. Galac­ti­cat prova sort enguany i pre­para ja l'edició vinent, però el fes­ti­val Pau­pa­ter­res és ja un refe­rent de l'escena musi­cal esti­uenca a Ponent. Els Manel hi van fer la pri­mera actu­ació. Nas­cut el 1998, ales­ho­res era “impos­si­ble escol­tar música ètnica. Fins i tot, men­jar-hi un kebab...I veies la fira i dona­ves tombs a fer un fes­ti­val dife­rent”, afirma Lluís Agea, de l'enti­tat orga­nit­za­dora. El fes­ti­val ha can­viat per incloure-hi grups cata­lans i, enguany, s'hi veu­ran La Iaia i el Petit de Cal Erill, entre d'altres.

Jordi Duran, direc­tor artístic de Fira Tàrrega i artífex de la dar­rera reno­vació del fes­ti­val, afirma: “Les coses no sor­gei­xen perquè sí. La sen­si­bi­li­tat espe­rona la gent a crear... La volun­tat política és fona­men­tal, igual que dei­xar els pro­jec­tes en mans de pro­fes­si­o­nals qua­li­fi­cats.” En ebu­llició de fes­ti­vals a casa i amb una fira con­so­li­dada, Duran no es con­forma. “El repte és con­nec­tar amb un públic que ha can­viat cap a la mul­ti­re­cepció, i fer-ho amb menys pres­su­post. Una de les claus és el coli­de­ratge social i dels equips cre­a­tius. No tan­quem la cul­tura en una torre d'ivori.”