records poètics eslaus
Josep Maria de Sagarra Àngel
La ciutat de Zagajewski
L'eslavista i traductor Josep Maria de Sagarra Àngel ens ofereix uns elements de fons poètics de la ciutat de Lviv, que actualment pertany a Ucraïna
Zagajewski reeixí a expressar tot allò que Lwów li evoca al poema ‘Anar a Lwów' (1985), que, en opinió de la crítica, constitueix una fita encara no superada del seu vers
La ciutat de Lviv fou fundada en 1250 per Daniel Romànovitx Galitski, que l'anomenà Lvov, en honor al seu fill Lev (Lleó). Lviv n'és el nom en ucraïnès, que és el que, pel seu cantó, recull la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC); Lwów (pronunciat Lvuf) n'és el nom en polonès; Lemberyk, en jiddisch; Lvov, en rus; Ilov, en armeni; Leopolis, en grec; i Lemberg, en alemany.
Al llarg de la seva història, Lviv ha pertangut als regnes de Polònia i d'Hongria, a la dita República d'Ambdues Nacions (la confederació lituanopolonesa) i a Àustria, com a capital del Regne de Galítsia i Lodomèria; el 1920 passà a formar part de la República de Polònia, fins que, després de successives ocupacions durant la Segona Guerra Mundial (soviètica, alemanya i altre cop soviètica), el 1945 passà a formar part de l'URSS. Des del 1991, pertany a Ucraïna.
Fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Lviv fou una ciutat multilingüe i multicultural: d'acord amb el cens del 1931, a banda de la població polonesa majoritària (50 per cent), acollia altres comunitats, com la jueva (32 per cent), la ucraïnesa (16 per cent), l'armènia, la russa, la txeca i l'alemanya. Avui, la població dominant n'és la ucraïnesa (88 per cent), seguida de la russa (9 per cent), mentre que la polonesa i la jueva a penes en representen el 0,9 per cent i el 0,3 per cent, respectivament.
Lwów –em permetreu que, en endavant, l'anomeni així– ha donat figures molt remarcables de la literatura polonesa: el poeta Zbigniew Herbert i Stanislaw Lem, l'autor de Solaris, n'eren fills; Bruno Schulz, nascut a Drohobycz, a tocar de Lwów, hi va estudiar. De la generació més jove, sens dubte en destaca Adam Zagajewski (1945), la família del qual, tot just acabada la guerra, fou desplaçada i s'instal·là a la ciutat polonesa de Gliwice, a meitat de camí entre Cracòvia i Wroclaw.
En una entrevista, publicada el 2011 en aquestes columnes, Zagajewski parla de Lwów com d'un indret on “s'hi pot anar, però no s'hi pot tornar”, un indret que, tot ell, “és una mena de teatre on –diu– va viure la meva gent, on jo també hauria viscut, si no hagués estat per la història, per la guerra”. Tanmateix, amb els anys, la fascinació de Zagajewski per Lwów “no minva, sinó que creix”, un fenomen que li permet de tenir una “existència de reserva”, que li dóna força, que és “com un brollador de força”.
Alhora, però, l'Lwów de Zagajewski és una ciutat recreada, “car l'Lwów actual és una altra ciutat; no és la mateixa ciutat que, d'alguna manera, vaig poder intuir en el record del pare, de la mare...”
Zagajewski reeixí a expressar tot allò que Lwów li evoca al poema Anar a Lwów (1985), que, en opinió de la crítica, constitueix una fita encara no superada del seu vers. Anar a Lwów és, de fet, un collage de les converses mastegades dels desplaçats, escoltades a la trista i grisa Gliwice; converses i records que Zagajewski, durant anys, com un notari escrupolós, va escoltant, memoritzant, sintetitzant, fins a abocar-ho tot dins la forma ordenada d'un poema.
“Ens ho han pres tot”
Al llibre La mà invisible (2009), el darrer de Zagajewski, hi trobareu també un grapat de poemes que tenen per motiu Lwów. A He somniat la meva ciutat, els antics habitants de Lwów s'exclamen: “No hi ha justícia”, “Ens ho han pres tot”, “Ningú no ens recorda”; al moment, però, que el poeta es desvetlla, “se'n tornen dòcils als seus quarters, com regiments de soldadets de plom”. A Guaito la fotografia, a la ciutat trasbalsada “s'esdevenen pogroms, alçaments, deportacions”, hi entren “els uniformes pulcres de la Wehrmacht cruel”, mentre que “les estrelles roges prometen amistat, però són senyal de traïdoria”.
Un tret característic de la poesia de Zagajewski és la fragilitat de la matèria primera: el record incert i vague, el contrast entre el que va ser i el que no és, filagarses d'experiència personal transferida; una fragilitat que esdevé, tanmateix, “brollador de força”; la força de qui s'exclama: “Ens ho han pres tot!”; de l'individu que no té res i esdevé fort, justament, pel seu clam: davant dels uniformes i les insígnies, davant de la injustícia, l'arbitrarietat i l'estadística.
Anar a Lwów
Als pares
Anar a Lwów. Des de quina estació anar
a Lwów, si no és en somnis, a trenc d'alba,
quan el rou entela les maletes i vénen al món
els expressos i els ràpids. Sortir tot d'una cap a
Lwów, al cor de la nit, de dia, pel setembre
o pel març. Si és que Lwów existeix, sota
les fundes de les fronteres i no sols al meu
nou passaport, si els arbres senyalers,
els freixes i els pollancs, se'ls sent respirar encara,
com els indis, i els rierols balbotegen el seu
ombriu esperanto i les colobres com el signe
moll de l'alfabet rus es perden dins
l'herba. Fer l'equipatge i sortir, sense
prendre comiat, a migdia, desaparèixer
com s'esvanien les donzelles. I les bardanes, un verd
exèrcit de bardanes i, al dessota, sota els para-sols
d'un cafè venecià, els cargols enraonen
de l'infinit. Però la catedral es dreça,
recordes, tan vertical, tan vertical
com un diumenge i els tovallons blancs i la galleda
curulla de gerds en un racó i el meu
desig, que encara no hi era,
només horts, bardisses i l'ambre de
les cireres i Fredro l'indecent.
Sempre hi hagué massa Lwów, ningú no en sabia
comprendre tots els barris, entendre
la remor de cada pedra, abrusada pel
sol, el temple ortodox callava de nit ben altrament
que la catedral, els jesuïtes batejaven
les plantes, fulla a fulla, però elles creixien,
creixien, eixelebrades, i l'alegria sotjava
per tot arreu, a les galeries i als molinets de
cafè, que giraven sols, a les blaves
teteres i al midó, que fou el primer
formalista, a les gotes de pluja i a les punxes de
les roses. A la finestra s'esgrogueïen glaçades les forsíties.
Les campanes tocaven i l'aire vibrava, les còfies de
les monges com goletes costejaven
el teatre, hi havia tant de món que havia
d'oferir un seguit innombrable de bisos,
el públic es tornava boig i no volia
abandonar la sala. Les meves tietes encara
no sabien que un dia les ressuscitaria
i vivien tan refiades i tan soliues,
les minyones, netes i polides, corrien a cercar
la crema fresca, a les llars hi havia un xic
d'enuig i una gran esperança. Brzozowski
va venir per unes conferències, un meu
oncle escrivia un poema intitulat Per què?,
dedicat a Nostre Senyor, i hi havia massa
Lwów, res no el podia contenir, feia
esclatar els vasos, sobreeixia dels
estanys, dels llacs, treia fum per totes
les xemeneies, es tornava foc i tempesta,
reia a cada llampec, a cada fulgor, s'amansia,
se'n tornava a casa, llegia el Nou Testament,
dormia al divan a recer d'un kílim khutsul,
hi havia massa Lwów i ara no hi és
pas, creixia indeturable mes les tisores
tallaven, els freds jardiners com d'habitud
pel maig sense pietat sense amor
ah espereu fins que arribi l'escalfor del
juny i les tendres falgueres, les infinites
feixes de l'estiu és a dir la realitat.
Però les tisores tallaven la fibra al llarg i
al través, sastres, jardiners i censors
tallaven cos i corones, les podadores infatigables
treballaven, com en un àlbum infantil
on cal retallar un cigne o una daina.
Tisores, ganivets i fulles d'afaitar raspaven
tallaven i escurçaven les flonges robes
dels prelats, de les places, de les cases, els arbres
tombaven sense fressa com a la jungla
i la catedral s'estremia i els adéus eren de matí
sense mocadors i sense llàgrimes, els llavis
tan secs, no et tornaré a veure, tanta mort
t'espera, per què cada ciutat
ha de ser una Jerusalem i cada
home un jueu i només ara a corre-cuita
fer les maletes, sempre, cada dia
i anar sense esma, anar a Lwów, car és clar que
existeix, plàcid i pur como un
melicotó. Lwów és a tot arreu.
Traducció del polonès: Josep Maria de Sagarra Àngel.
Anar a Lwów
Als pares
Anar a Lwów. Des de quina estació anar
a Lwów, si no és en somnis, a trenc d'alba,
quan el rou entela les maletes i vénen al món
els expressos i els ràpids. Sortir tot d'una cap a
Lwów, al cor de la nit, de dia, pel setembre
o pel març. Si és que Lwów existeix, sota
les fundes de les fronteres i no sols al meu
nou passaport, si els arbres senyalers,
els freixes i els pollancs, se'ls sent respirar encara,
com els indis, i els rierols balbotegen el seu
ombriu esperanto i les colobres com el signe
moll de l'alfabet rus es perden dins
l'herba. Fer l'equipatge i sortir, sense
prendre comiat, a migdia, desaparèixer
com s'esvanien les donzelles. I les bardanes, un verd
exèrcit de bardanes i, al dessota, sota els para-sols
d'un cafè venecià, els cargols enraonen
de l'infinit. Però la catedral es dreça,
recordes, tan vertical, tan vertical
com un diumenge i els tovallons blancs i la galleda
curulla de gerds en un racó i el meu
desig, que encara no hi era,
només horts, bardisses i l'ambre de
les cireres i Fredro l'indecent.
Sempre hi hagué massa Lwów, ningú no en sabia
comprendre tots els barris, entendre
la remor de cada pedra, abrusada pel
sol, el temple ortodox callava de nit ben altrament
que la catedral, els jesuïtes batejaven
les plantes, fulla a fulla, però elles creixien,
creixien, eixelebrades, i l'alegria sotjava
per tot arreu, a les galeries i als molinets de
cafè, que giraven sols, a les blaves
teteres i al midó, que fou el primer
formalista, a les gotes de pluja i a les punxes de
les roses. A la finestra s'esgrogueïen glaçades les
forsíties.
Les campanes tocaven i l'aire vibrava, les còfies de
les monges com goletes costejaven
el teatre, hi havia tant de món que havia
d'oferir un seguit innombrable de bisos,
el públic es tornava boig i no volia
abandonar la sala. Les meves tietes encara
no sabien que un dia les ressuscitaria
i vivien tan refiades i tan soliues,
les minyones, netes i polides, corrien a cercar
la crema fresca, a les llars hi havia un xic
d'enuig i una gran esperança. Brzozowski
va venir per unes conferències, un meu
oncle escrivia un poema intitulat Per què?,
dedicat a Nostre Senyor, i hi havia massa
Lwów, res no el podia contenir, feia
esclatar els vasos, sobreeixia dels
estanys, dels llacs, treia fum per totes
les xemeneies, es tornava foc i tempesta,
reia a cada llampec, a cada fulgor, s'amansia,
se'n tornava a casa, llegia el Nou Testament,
dormia al divan a recer d'un kílim khutsul,
hi havia massa Lwów i ara no hi és
pas, creixia indeturable mes les tisores
tallaven, els freds jardiners com d'habitud
pel maig sense pietat sense amor
ah espereu fins que arribi l'escalfor del
juny i les tendres falgueres, les infinites
feixes de l'estiu és a dir la realitat.
Però les tisores tallaven la fibra al llarg i
al través, sastres, jardiners i censors
tallaven cos i corones, les podadores infatigables
treballaven, com en un àlbum infantil
on cal retallar un cigne o una daina.
Tisores, ganivets i fulles d'afaitar raspaven
tallaven i escurçaven les flonges robes
dels prelats, de les places, de les cases, els arbres
tombaven sense fressa com a la jungla
i la catedral s'estremia i els adéus eren de matí
sense mocadors i sense llàgrimes, els llavis
tan secs, no et tornaré a veure, tanta mort
t'espera, per què cada ciutat
ha de ser una Jerusalem i cada
home un jueu i només ara a corre-cuita
fer les maletes, sempre, cada dia
i anar sense esma, anar a Lwów, car és clar que
existeix, plàcid i pur como un
melicotó. Lwów és a tot arreu.
Traducció: J.M. de Sagarra Àngel