cultura

El comiat més emotiu

Obrint Pas ofereix els seus tres últims concerts a València, la ciutat que els va veure néixer fa 20 anys i on mai han trobat el suport de les institucions públiques

El grup va ser
la punta de llança
de l'eclosió que viu actualment
la música
en valencià
L'emoció es va apoderar dels assistents, i també dels músics,
als quals se'ls trencava la veu

Miquel Gironès parla pel seu telèfon mòbil. Ho fa en veu baixa, però el silenci que regna ara a l'esce­nari del Tea­tre Prin­ci­pal de València ens per­met cap­tar algu­nes parau­les amb què expressa molt de can­sa­ment i el desig de poder arri­bar amb for­ces al dis­sabte. És la seua última cita amb el públic valencià, del qual s'aco­mi­a­darà de manera tem­po­ral i inde­fi­nida amb la resta dels seus inse­pa­ra­bles amics i com­panys d'Obrint Pas.

Tots ells fes­te­gen, dar­rere de l'esce­nari i entre bas­ti­dors, l'èxit del pri­mer dels tres con­certs que ofe­rei­xen a València per tan­car un cicle, en el qual, amb l'únic suport d'un públic incon­di­ci­o­nal i cada vegada més nombrós, han acon­se­guit revo­lu­ci­o­nar la música en valencià. Les abraçades, les llàgri­mes i els ges­tos de com­pli­ci­tat entre els com­po­nents del grup i els músics que els acom­pa­nyen i la gent que sem­pre els ha fet cos­tat, són cons­tants i sin­cers. Fora, al car­rer, en la cone­guda milla d'or de València, un nombrós grup d'amics i segui­dors els espe­ren. Tenen ganes de seguir la cele­bració com en altres oca­si­ons. Aquesta nit, però, sem­bla que no ho podran fer.

“Per­do­neu que no parle més alt, no vull forçar la veu perquè encara ens fal­ten els con­certs de demà [per ahir] i de dis­sabte [per avui]”, ens diu Gironès després de fina­lit­zar la tele­fo­nada, men­tre s'empassa la saliva, però també l'emoció quan li pre­gun­tem pel fet de poder actuar, per fi, i després de molts anys d'ostra­cisme forçós, a l'esce­nari del prin­ci­pal tea­tre de la capi­tal. “Ha sigut abor­ro­na­dor. Veure el Prin­ci­pal ple de gom a gom, amb la nos­tra gent dei­xant-s'hi la veu i tren­cant-se les mans aplau­dint. Llàstima que haja hagut de ser en l'última actu­ació. Per sort, aquests mals governs valen­ci­ans no han pogut con­di­ci­o­nar la nos­tra tra­jectòria”, expressa.

Únics

Una sin­gla­dura que van repas­sar àmpli­a­ment al llarg de les més de dues hores de con­cert amb què van delec­tar un públic que una hora abans de la cita ja espe­rava a les por­tes del coli­seu. L'audi­tori, com­post prin­ci­pal­ment per joves i famílies sen­ce­res, s'afa­nyava a ocu­par les seues buta­ques, men­tre al fons de l'esce­nari s'enlles­tien les actu­a­ci­ons amb què se'l volia sor­pren­dre. “És el nos­tre pri­mer con­cert. Els seguim des de fa anys, però fins hui no havíem pogut assis­tir a cap de les seues actu­a­ci­ons”, expli­ca­ven tres jove­ne­tes.

Amb més emoció i experiència s'expres­sava Abel, que havia viat­jat des de Beni­do­leig per rega­lar-los una foto emmar­cada amb l'actu­ació de l'estiu pas­sat a les fes­tes. “Es va par­lar del con­cert abans, però molt més després. És el millor que s'ha fet mai en la vida al poble”, subrat­llava. El d'ahir, però, avançava que seria el més espe­cial de tots. “Em dol i em costa de creure que ple­guen, perquè ho han sigut tot, sense ells no es con­cep l'eclosió que vivim de la música en la nos­tra llen­gua”, emfa­sit­zava.

La seua era l'opinió més com­par­tida en una nit en què, a mesura que avançaven les actu­a­ci­ons, l'emoció s'apo­de­rava no sols dels assis­tents, sinó també dels músics. Gironès i el can­tant Xavi Sarrià no van poder con­te­nir les llàgri­mes en algun moment, motiu pel qual se'ls va tren­car la veu en alguna ocasió. Però no impor­tava, allà hi havia la seua gent, mode­rada durant la pri­mera part del con­cert, quan van sonar Coratge, Lluna de plata, La vida sense tu i Murals, i ja des­fer­mada després de les col·labo­ra­ci­ons de Mara Aranda, Miquel Gil i Pep Gimeno Boti­farra. Eren els moments d'una acu­rada esce­no­gra­fia que recor­dava els pai­sat­ges i la gent a què tan­tes cançons han dedi­cat fins a con­ver­tir-les en him­nes d'una gene­ració de la qual ja són la banda sonora.

L'apo­te­osi va arri­bar amb la Mui­xe­ranga, Del sud, No tin­gues por i Cant dels mau­lets, en què, acom­pa­nyats d'una coral infan­til, l'orfeó uni­ver­si­tari, una fanfàrria de Bar­ce­lona i una colla de dolçainers, van fer tre­mo­lar els fona­ments del tea­tre. L'últim tema va sem­blar una pro­mesa: Segui­rem. Ara, per sepa­rat, però sem­pre junts en la memòria del país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia