Quillar-se?

ACa­daqués em renyen perquè em fa gràcia el seu verb qui­llar-se (empo­lai­nar-se) i dic que amb la meva camisa hawa­iana em sento ben qui­llo. En rea­li­tat, hau­ria de dir que vaig ben qui­llat i no tinc ni l'excusa de la pri­mera per­sona del sin­gu­lar perquè els cada­que­sencs dirien qui­lli. Fan com al Valles­pir: jo mengi o corri o qui­lli. De manera que accepto la crua rea­li­tat: sóc un xuxu­met en terra cada­que­senca. Xuxu­met és una d'aques­tes deno­mi­na­ci­ons pejo­ra­ti­ves que els bar­ce­lo­nins ens sen­tim a dir cada cop que tre­pit­gem el país, això que ara en diuen el ter­ri­tori. Afe­geixo, doncs, el terme xuxu­met a la ja llarga llista dels pixa­pins, cama­cos, dièsels, esque­na­freds, cama­llu­ents i altres fine­ses que m'han etzi­bat per aquests mons de déu, i n'esborro qui­llo. Qui­llo (pro­nun­ciat quixo, com a qui­xot) m'ho deien al bar­ce­loní barri del Congrés Eucarístic quan, d'ado­les­cent, por­tava gre­nyes i m'agra­da­ven Los Chun­gui­tos. Era un dimi­nu­tiu de chi­qui­llo. En canvi el verb qui­llar-se prové de la qui­lla dels vai­xells. El tra­jecte és curt: la qui­lla és essen­cial per a una nau, de manera que un vai­xell ben qui­llat és una nau que té tot el que ha de tenir. Aquest sen­tit nàutic es gene­ra­litzà i qui­llat passà a desig­nar tot allò “ben proveït de l'essen­cial”. L'últim tram va ser pren­dre qui­llat com a par­ti­cipi d'un nou verb, qui­llar-se, que passà a voler dir “arre­glar-se per fer goig”. La pro­xi­mi­tat amb el verb maqui­llar-se és una pura coin­cidència, perquè el maqui­llatge ve del francès maqui­ller, pro­ba­ble­ment deri­vat d'una vari­ant sem­blant a maskier que des­cri­via el fet d'emmas­ca­rar-se la cara per anar ben qui­llat.