Evolució contínua

Ralph Ber­na­bei va néixer a Nova York l'any 1955. Fa 30 anys va arri­bar a Europa. Atret per la pin­tura fla­menca va ater­rar a Bèlgica, on va conèixer la gale­rista a Silvy Wit­tev­ron­gel, amb qui més tard es va ins­tal·lar a l'Empordà, on fa 27 anys que viu. Després de temp­te­jar el ter­ri­tori va aca­bar per viure i tre­ba­llar a Colera, allu­nyat de la metròpoli, cosa que repre­senta un avan­tatge i un incon­ve­ni­ent alhora. “Quan de tant en tant em retre­uen el meu rela­tiu aïlla­ment, penso que durant aquests anys el que he fet és gua­nyar temps. Temps per con­cen­trar-me. Temps per a la ins­pi­ració. Temps per tre­ba­llar.”

Ber­na­bei con­si­dera que viu “en una càpsula”. Però aquesta situ­ació és la que l'ajuda a tran­si­tar pel seu art. És una cre­ació que cada cop cer­ti­fica una de les refle­xi­ons més impor­tants i més sintètiques del segle XX: “Menys és més.” Aquesta idea és, per l'artista ame­ricà d'ori­gen italià, el camí per on ha tran­si­tat el seu tre­ball. Les seves arrels nord-ame­ri­ca­nes que­den molt evi­dents en la pin­tura, que durant molt anys ha prac­ti­cat, que és una mena d'expres­si­o­nisme abs­tracte que sem­pre ha llui­tat per mos­trar-se líric i per ten­dir a la síntesi, un sen­ti­ment con­tra­dic­tori quan par­lem d'aquest estil però que, en el cas de Ber­na­bei, es mos­tra de manera força con­seqüent.

L'artista, però, ha cer­cat mol­tes fórmu­les: dibui­xos trac­tats de manera pictòrica i pin­tu­res expres­sa­des en traç de dibuix. Pel que fa a l'escul­tura, Ber­na­bei també ha cami­nat cap un procés de sínte­sis. De la con­cepció més con­ven­ci­o­nal de l'escul­tura que fixa els seus límits en el con­torn de la peça, Ber­na­bei ha pas­sat a l'obra que con­si­dera com a part pròpia l'espai del seu con­torn. En aquest sen­tit, les últi­mes peces són com peti­tes maque­tes de pro­jec­tes que estan pen­sa­des per interac­ci­o­nar i ocu­par un espai. Són peces que tenen a veure amb la seva herència de família de fus­ter. Amb les cos­te­lles de roure de bótes de vi, l'artista ha cons­truït unes estruc­tu­res que sub­jec­ten uns espais opacs però de natu­ra­lesa lleu­gera, fets amb tela de llenç de qua­dre. Aques­tes peces poden fun­ci­o­nar situ­a­des a terra, o a la paret, com si fos­sin pro­lon­ga­ci­ons de l'espai que les sub­jectés. Fins i tot es podrien ima­gi­nar com a escul­tu­res situ­a­des en espais públics amb vocació arqui­tectònica. Fun­ci­o­nen a molt diver­ses esca­les, i fins i tot es podien con­ver­tir en aixo­plucs si les trans­forméssim en cons­truc­ci­ons gegan­ti­nes.

La seva filo­so­fia de tre­ball, segons reco­neix, és molt pro­pera al pen­sa­ment de Mark Rothko, que com­pa­rava l'art a un ésser viu que biològica­ment es va desen­vo­lu­pant i evo­lu­ci­o­nant. És aquest el sen­tit que té el tre­ball de Ber­na­bei: dei­xar que les for­mes i con­cep­tes del seu pas­sat cre­a­dor indi­quin quin ha de ser el pre­sent; i que sigui el moment actual el que l'ori­enti cap seu futur artístic.

Actu­al­ment podem con­tem­plar una de les seves obres a la gale­ria Hori­zon (Fran­cesc Ribera, 22, Colera) a l'expo­sició col·lec­tiva Walls and Brid­ges, que man­lleva el títol d'un gran disc de John Len­non i amb què es vol expres­sar un con­cepte que la mateixa gale­ria va trac­tar l'estiu pas­sat en l'expo­sició Bor­der­line: una reflexió sobre quins són els límits de l'obra; si fina­lit­zen en la mateixa peça o es per­llonga fins a l'espec­ta­dor, un con­cepte que encaixa per­fec­ta­ment amb el moment actual de Ralph Ber­na­bei.