La Tàrrega poliglota

Els espec­ta­dors i pro­gra­ma­dors de Fira Tàrrega han fet veri­ta­bles exer­ci­cis d'idi­o­mes aquest any. Si en edi­ci­ons ante­ri­ors de crisi s'ofe­rien atrac­tius mun­tat­ges modu­la­bles (se'n podia adap­tar la mida a la capa­ci­tat dels ajun­ta­ments i pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals de torn), aquest cop el gir ha estat des­ca­rat cap a la recerca de feina fora de les fron­te­res cata­la­nes. Un cop de timó que fa impres­cin­di­ble la tra­ducció de l'idi­oma, si és que la llen­gua té un valor específic en el mun­tatge. El direc­tor artístic de la fira, Jordi Duran, insis­tia ahir: “Som més ambi­ci­o­sos i tenim vocació de con­nexió a Cata­lu­nya, a l'Estat espa­nyol i a tot el món.” Els cre­a­dors escènics s'han des­a­com­ple­xat i no renun­cien a res.

Tàrrega exporta talent. El públic assi­mila prou bé les llengües (no se'n queixa, sinó que ho entén com un valor més), fet que marca una certa línia gene­ra­ci­o­nal del tipus de públic tar­garí: modern i des­pert. Dis­sabte el car­rer del Carme dis­po­sava d'un ple d'espec­ta­dors en trànsit, de feia anys, tot i que no s'hagi per­ce­but pot­ser en les con­su­mi­ci­ons als res­tau­rants. El camí de les com­pa­nyies de tea­tre és acon­se­guir tre­ba­llar. On sigui. L'avan­tatge de la cul­tura és que quan un artista tras­llada un espec­ta­cle fora del seu àmbit dóna a conèixer el seu hàbitat i con­ti­nua arre­lat a casa, a diferència del científic, que passa a començar de nou el seu pro­jecte, aga­fant-se només a la seva espe­ci­a­li­tat d'inves­ti­gació.

Tit­zina Tea­tro, amb una dot­zena d'anys de tra­jectòries i títols que els ava­len com ara Folie à deux i el dar­rer Exi­tus, s'han atre­vit a sobre­ti­tu­lar, paraula per paraula, totes les dis­qui­si­ci­ons dels seus per­so­nat­ges, que miren de rela­ci­o­nar la nau per habi­tar Mart amb l'apro­vat de les opo­si­ci­ons a jutge i el drama per­so­nal (uns tèrmits són la metàfora de la fra­gi­li­tat fami­liar). És només un exem­ple extrem. També Gui­llem Albà canta a la torre de Babel (còmic, amb un anglès que s'entén més pel to que per la cons­trucció gra­ma­ti­cal) a Mara­bunta. O les tres balla­ri­nes per­for­mers de The big bounce van desen­vo­lu­pant el seu enginyós joc d'imat­ges, ja sigui mos­trant una acció, foto­grama a foto­grama, o bé dei­xant que la ima­gi­nació voli pel temps i l'espai amb unes rèpli­ques sur­re­a­lis­tes en què com­bi­nen l'anglès, el català i el cas­tellà (per decisió de màrque­ting, acla­rei­xen a escena). O les qua­tre balla­ri­nes de Les Filles Föllen, que, vin­gu­des d'arreu d'Europa i assen­ta­des a Bar­ce­lona, fan ser­vir l'anglès com a llen­gua vehi­cu­lar en els seus espec­ta­cles. Sense doblat­ges. Chicken legz, d'Ani­mal Reli­gion, bar­reja idi­o­mes de manera natu­ral, ja que té un repar­ti­ment plu­ri­na­ci­o­nal. La dansa de Maria Antònia Oli­ver també és inter­na­ci­o­nal, perquè només es mou a par­tir de la música i l'ener­gia posi­tiva. Tant, que con­vi­den a ballar i a treure's qual­se­vol pre­ju­dici de sobre. Es busca la lli­ber­tat com l'apa­rell de Iago Peri­cot (estre­nat al Grec). Per cert, a La gui­llo­tina, lloc on es fa catarsi col·lec­tiva esco­pint allò que emma­ni­lla la lli­ber­tat per­so­nal per treure-ho del cos i l'ànima, s'enu­me­ra­ven pro­ble­mes com ara la falta de diners, els polítics i Espa­nya. Un arte­facte, doncs, que és prou clara­ment un termòmetre del pen­sa­ment social. Tot amb comi­ci­tat, però una gota de fel en cada cai­guda de fulla.

Ernesto Collado, ja molt ave­sat a viat­jar per Europa, anava tra­duint el text, a par­tir del joc del seu per­so­natge: un paleta filòsof amb el pla de des­truir tot allò que no fos habi­ta­ble i rei­vin­di­cant una arqui­tec­tura menys pre­ten­si­osa i amb sen­si­bi­li­tat. Els dos com­panys d'ender­roc com­bre­guen amb ins­tants de mis­ti­cisme entre cop de maça i esmi­co­la­ment de maons i fent-se l'espai aco­lli­dor ideal.

Molts tre­balls par­tei­xen de la mímica. Com un dels èxits, Fugit, de la com­pa­nyia Kamc­hatka i Mesa para 2, de coLABse. En aquest últim, es mesu­ra­ven les parau­les i, si donava joc, les ser­vien amb dic­ci­o­nari còmic: francès exqui­sit, un italià ampul·lós o un anglès efec­tiu i sem­pre ser­vi­cial.

Balanç final

Jordi Duran pro­nos­ti­cava llarga vida a les noves espe­ci­fi­ci­tats del fes­ti­val amb el parc Ondara (on es con­cen­tra­ven les obres d'ani­mació) i l'Urban Nation (dues nits de cul­tura urbana). També cele­bra que sigui mer­cat de mer­cats i que els pro­gra­ma­dors (789!) ho ava­lin: “Vénen els impor­tants i es repe­teix en un 70%.” Aquest any, a més de la com­pra d'espec­ta­cles, també s'ha reforçat amb xar­xes com Red a Red, pro­pi­ci­ada per ACE (Acción Cul­tu­ral Española), que posa en comú mer­cats, xar­xes i asso­ci­a­ci­ons refe­rents de tot el món. Pel que fa a públic, es va arri­bar al 80% d'ocu­pació (un 8% més que l'edició pas­sada). De les 12.500 entra­des, 5.000 les van fer ser­vir els pro­fes­si­o­nals.

Ahir a la tarda, va caure un xàfec que va obli­gar a anul·lar dues fun­ci­ons al car­rer. Però, pas­sada la tam­bo­ri­nada, s'espe­rava que la pro­gra­mació con­tinués. A la nit, es va cele­brar la gran rifa per anar a un viatge iniciàtic de deu dies de Vera­cruz a Mèxic. La gua­nya­dora va ser Ivette (el número 47), una dona uru­gua­iana molt impli­cada amb el drama dels exi­lis que va por­tar de record una caixa amb la ban­dera del seu país i mate, i va expli­car per què la van moti­var aquests ele­ments. Per par­ti­ci­par-hi, calia haver entre­gat (en el ter­mini d'una set­mana) un objecte per sen­tir la llar lluny de Cata­lu­nya. S'hi van pre­sen­tar fins a 68 per­so­nes. Entre els objec­tes totèmics, hi havia des del bar­ret d'un fami­liar que va viat­jar a Rússia per for­mar-se com a avi­a­dor per a la República fins a unes espar­de­nyes d'un fill d'exi­liat català a l'Amèrica Lla­tina a una cas­set de cobla o un DVD d'Els Pets. Tàrrega és poli­glota. Cata­lu­nya és viat­gera.