Tots els papers de l'auca

Vaig entrar a l'Avui el novem­bre del 1981 i em vaig jubi­lar el 31 de gener del 2007. Un quart de segle tre­ba­llant de valent per inten­tar fer un diari influ­ent i com­pe­ti­tiu, fet que s'ha con­so­li­dat amb la uni­fi­cació amb El Punt.

Aquesta llarga estada pro­fes­si­o­nal m'ha donat mol­tes ale­gries, algu­nes tris­te­ses i més d'un sobre­salt pels vai­vens empre­sa­ri­als que s'han vis­cut i els can­vis de direc­tors. La meva millor satis­facció ha estat, però, una dis­funció estruc­tu­ral que m'havia fet bar­ri­nar si anava pel camí dret o en seguia un que em por­ta­ria al des­as­tre: al diari vaig tre­ba­llar en totes les sec­ci­ons menys la d'esports. Vaig fer tots els papers de l'auca: un apre­nen­tatge con­ti­nuat cada vegada que can­vi­ava de secció. Sem­pre ho havia con­si­de­rat un error i la meva teo­ria con­ti­nua sent que l'espe­ci­a­lit­zació màxima en el peri­o­disme dóna més cre­di­bi­li­tat. Però pot­ser hi ha una vir­tut més sòlida: esti­mar la pro­fessió i viure la feina amb la màxima il·lusió i res­pon­sa­bi­li­tat.

Vaig començar de redac­tor a l'Avui després de viure el procés de can­vis polítics, soci­als i econòmics trans­cen­den­tals dels anys setanta. El meu bagatge pro­fes­si­o­nal era minso: com a redac­tor en dos casos i cap de secció en un altre, no havia pogut evi­tar que els tres mit­jans de comu­ni­cació en què havia tre­ba­llat en aquells 10 anys ple­gues­sin veles.

A l'Avui vaig entrar a la secció de Soci­e­tat, fent infor­mació muni­ci­pal, social i fets diver­sos, amb un resul­tat prou satis­fac­tori. Tres anys més tard, la direcció em va fer tre­ba­llar a Eco­no­mia, que incloïa, lògica­ment, la infor­mació labo­ral. Una secció que estava coixa de redac­tors. Em va entu­si­as­mar tant la meva nova feina que vaig deci­dir espe­ci­a­lit­zar-m'hi i ama­rar-me d'infor­mació econòmica. Va ser un miratge: quan havia après l'abc de l'eco­no­mia i ente­nia els balanços d'empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons em van nome­nar cap de secció de Política. Un tren­ca­clos­ques. Aquesta vegada sí, vaig argu­men­tar a la direcció el des­co­nei­xe­ment a fons del tema. Van con­si­de­rar la meva ignorància una vir­tut i vaig diri­gir la secció més deli­cada del diari durant cinc anys, amb uns vents polítics que començaven a ser tem­pes­tu­o­sos i una crisi empre­sa­rial tron­to­llant.

Ja ben situat dins del món polític català i espa­nyol, em van tras­lla­dar a la secció de Cul­tura. Ara sí, hi vaig estar d'acord. El món dels libres i la lite­ra­tura, espe­ci­al­ment la cata­lana, el conei­xia a fons. Més tard vaig mos­trar la meva objecció a fer-me càrrec també de la secció d'Espec­ta­cles, que anava unida a la de Cul­tura. La meva nega­tiva no va tenir èxit, mal­grat que el món del cinema i la música era bas­tant aliè a les meves afi­ci­ons. Vaig poder exer­cir el càrrec amb prou dig­ni­tat gràcies que tenia uns pro­fes­si­o­nals prou pre­pa­rats i com­pe­tents.

Vaig voler gau­dir de la jubi­lació quan em tocava. Però poc temps vaig fruir d'aquesta ganga. En David Cas­ti­llo de seguida em va ofe­rir fer de crític lite­rari. El meu no va ser rotund. No tenia prou pre­pa­ració literària ni conei­xe­ment de la lite­ra­tura glo­bal. Els meus argu­ments els va tirar a la pape­rera. I aquí em teniu, lle­gint cada set­mana un lli­bre i expli­cant les emo­ci­ons que he sen­tit, el plaer de la llen­gua ben tre­ba­llada, la bon­dat estruc­tu­ral de la trama, les sor­pre­ses que m'ha ofert i els nous mons que he des­co­bert. I sense gai­res com­pa­ran­ces amb autors, lite­ra­tu­res i cri­te­ris estilístics recar­go­lats. És la vegada que gau­deixo ple­na­ment de la feina.

He après que fer tots els papers de l'auca també pot ser molt satis­fac­tori.