Opinió

david castillo

Aniversari?

Q
Què seria del nostre país sense els arquitectes, els pintors i els poetes?

No havíem cele­brat mai un ani­ver­sari, en cap ocasió: ni als deu, ni als quinze, ni als vint anys de la ges­tació del pri­mer Cul­tura. Ho dic també perquè no ha estat idea meva fer-ho, però amb l'agraïment dels que ho han vol­gut cele­brar i anun­ciar. La feina cul­tu­ral al nos­tre país no ha estat fàcil, segu­ra­ment tan difícil com a la resta de la península, on, para­do­xal­ment, la majo­ria de pre­mis Nobel que han tin­gut han estat de lite­ra­tura. Aquí quan vam tenir l'opor­tu­ni­tat, en el cas de Gui­merà, els nos­tres veïns es van encar­re­gar de boi­co­te­jar-lo, sense res­pec­tar ni tan sols que el poeta i dra­ma­turg havia nas­cut a Tene­rife. Dit això, i com puc demos­trar en les foto­gra­fies meves que sur­ten del 1989, per mi no ha pas­sat el temps: un parell d'acci­dents amb pas pel cirurgià i punt. No tinc noció del temps, ho asse­guro.

La feina ha estat el tre­ball apas­si­o­nant, i alhora ruti­nari: inten­tar orde­nar els meus com­panys i anar enlles­tint de tant en tant lli­bres de poe­mes i alguna novel·leta. El drama de la meva vida ha estat tenir els paios més intel·ligents del món, des de Pere Cal­ders, Jaume Vidal Alco­ver, Joan Triadú, Isi­dor Cònsul, els tres Riam­bau, Julià Gui­lla­mon, el filòsof i fotògraf Fer­ran Sen­dra –que ens feia de com­pa­gi­na­dor i de xòfer quan anàvem amunt i avall pel con­ti­nent als con­vul­sos anys noranta–, Víctor Alba, Valentí Puig, Miquel de Palol fins als més joves, com Pedrals, Gomila, Escof­fet i com­pa­nyia. Hem tin­gut pres­su­post –en escas­ses oca­si­ons–, misèries i períodes d'una certa con­va­lescència. En qual­se­vol cas, hem con­reat la feli­ci­tat per tenir el luxe de ser una mena de república –sem­pre inde­pen­dent– de savis i sonats, que no han per­ju­di­cat la comu­ni­tat sinó que l'han feta avançar. Què seria del nos­tre país sense els arqui­tec­tes, els pin­tors i els poe­tes? Qui ens vin­dria a veure? I com sabeu, Cata­lu­nya és una de les zones del pla­neta més visi­ta­des. No vénen a veure els nos­tres polítics sinó els artis­tes, aquells que ens han con­ver­tit en una capi­tal estètica, que hauríem d'incre­men­tar si asso­lim la sobi­ra­nia i ens sepa­rem de qui ens detesta i ens posa pals a les rodes.

Fa un quart de segle vaig tenir l'opor­tu­ni­tat d'acce­dir al diari –col·labo­rava en uns altres rota­tius bar­ce­lo­nins– gràcies a la invi­tació d'Avel·lí Artís –el peri­o­dista més sagaç que he cone­gut– i a l'entu­si­asme del mala­gua­nyat Albert Vila­dot. Entre ells dos no s'ente­nien gens i el pri­mer va sal­tar. Després d'una sèrie de deci­si­ons, el vaig subs­ti­tuir. Tro­bar-me al cos­tat dels Perucho, Palau i Fabre, Pedrolo, Pàmies i com­pa­nyia era un repte, però gràcies a la qua­li­tat de la Marga Moreno, la Montse Romà, l'Ada Cas­tells i el Lluís Llort –amb qui ho hem pen­sat tot al llarg d'aquests anys– ha estat més o menys sen­zill. També m'agra­da­ria recor­dar l'empenta per sal­var el suple de Xevi Xirgo, Car­les Ribera, Joan Ven­tura i Miquel Riera en moments deli­cats. Ells el van voler res­ca­tar i em van pro­po­sar fer l'esforç de con­ti­nuar-hi. Sense ells seríem història i jo no esta­ria pen­sant en el suple­ment següent, en els crítics abne­gats que ens donen suport, en els peri­o­dis­tes que sem­pre arri­ben tard, que no ens repe­tim, que ningú se suïcidi perquè creu que el seu dis­curs ja és sobrer.

Al començament havia tin­gut com­panys que havien llui­tat a la guerra, que havien per­dut, que havien estat exi­li­ats i que hau­rien donat la vida per la seva obra; ara és dife­rent. Ni millor, ni pit­jor, no tan èpic. Els nois es dei­xen la pell i els ulls davant les pan­ta­lles i hem pas­sat revo­lu­ci­ons digi­tals que no han acon­se­guit esbor­rar-nos del tot. Fa pocs mesos ens aban­do­nava Gui­llem Cifré, un dels amics per­so­nals que he tin­gut. Vaig pen­sar que era el moment de ple­gar i reti­rar-me al meu barri per sen­tir més ple­na­ment com can­vien les esta­ci­ons. L'aug­ment dels turis­tes al parc Güell me'n va dis­su­a­dir i aquí em teniu, donant guerra, música i lle­tres, i el que cal­gui. Gràcies a tots per la vos­tra com­pli­ci­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia