Pont aeri al Temporada Alta

Sol Picó odia els avi­ons, tot i que no pot evi­tar-los per culpa de la seva car­rera com a coreògrafa. Durant 20 anys, ha anat per­se­guint aquesta fòbia i ara, en part, és una excusa per fer una mirada a tota la seva car­rera i plan­te­jar-se algu­nes refle­xi­ons. Aquest espec­ta­cle d'una hora de durada, el que podria ser un pont aeri de Bar­ce­lona a París (pot sonar a sorna quan el TAV con­ti­nua enfan­gat perquè es va esco­lar aigua en una cres­cuda del riu Güell, pre­su­mi­ble­ment), ser­veix per inau­gu­rar el Fes­ti­val Tem­po­rada Alta. També s'ha pre­vist una funció per dis­sabte (18 h) fora de pro­grama. Sol Picó farà dues set­ma­nes, pràcti­ca­ment a la Sala MAC del Mer­cat de les Flors. És una obra íntima, el que ajuda a expli­car, segons Narcís Puig, de l'equip direc­tiu del fes­ti­val, revela que així es visu­a­litza que el Tem­po­rada Alta és l'eco­sis­tema d'espec­ta­cles de molt divers for­mat. I fan una picada d'ullet a la dansa, en una edició que s'hi pre­sen­ten una quin­zena de core­o­gra­fies.

One hit won­ders repesca els millors moments de la balla­rina, però més que per revi­si­tar-los (amb una mirada de patri­moni de la dansa) h fa per viure'ls des d'una altra pulsió. El seu cos ha can­viat i ella, sem­pre apu­rant al màxim, li exi­geix que res­pon­gui amb, quasi la mateixa il·limi­tació que fa dues dècades. Els que cone­guin la tra­jectòria de Picó, podran tro­bar movi­ments de Bésame el cac­tus (2000); La dona manca o Barbi-supers­tar (2003); Pae­lla mixta (2004); Memòries d'una puça (2012); i D.V.A. (2012). No se'ls cita con­cre­ta­ment. No apa­rei­xen cro­nològica­ment sinó a par­tir de les refle­xi­ons d'aquesta artista que s'ena­mora i després tindrà la por de la pèrdua. Ernesto Collado l'ha aju­dat en la seva ves­sant de dra­matúrgia a l'hora d'anar intro­duint-hi tex­tos (també apa­reix en veu en off). El com­pany d'escena és Joan Man­ri­que, un mem­bre habi­tual de la seva família artística esta­ble (ha estat escenògraf, faquir, actor...). Picó ja no és la jove que s'enfron­tava a la vida sense límits; ara és una dona que té més por al fracàs.