Dau al Set, al MNAC o al Macba?

Aquesta seria una qüestió ano­dina si no hi hagués al dar­rere una estratègia malin­ten­ci­o­nada per ama­gar ana­cro­nis­mes sen­si­bles i men­tals. És obvi que hom només pos­se­eix el que la natura li ha donat (a Sala­manca no hi podran afe­gir mai res). Però és que quan acon­se­guim fer un pas enda­vant, els ana­cro­nis­mes ens asset­gen i mal­den per ofe­rir-se com inno­va­ci­ons de nou encuny: com ara incul­car-nos que el dret dels humans a ser auto­su­fi­ci­ents per empren­dre les seves tas­ques és quel­com que només per­tany al pas­sat (Dau al Set no fou deri­vació de res sinó que es generà des d'unes cir­cumstàncies pre­ci­ses irres­pi­ra­bles; el dada­isme, el futu­risme, el cubisme, el sur­re­a­lisme ens digue­ren que ens cons­tituïa. Però el que sorgí de nosal­tres fou un infor­ma­lisme, prin­cipi car­re­gat d'unes arts altres).

Molts anys i gira­volts he hagut de fer per ado­nar-me del que sem­pre havia intuït: que hi ha molt trànsfuga intel·lec­tual i de sen­ti­ments que amaga sota la moder­ni­tat els ran­cis prin­ci­pis de la inèrcia i de la into­lerància. Un col·lega de les lle­tres, tot just ini­ci­ats els anys cin­quanta del segle pas­sat, em va mos­trar perquè opinés des de la moder­ni­tat del sur­re­a­lisme –ales­ho­res signe de la cre­a­ti­vi­tat inno­va­dora al nos­tre per­se­guit ambi­ent cul­tu­ral– una Onto­lo­gia que aca­bava de com­pon­dre. Li vaig res­pon­dre ras i net que al sur­re­a­lisme no hi havia essències sinó només visi­ons altres del que ens entorna. Es va ofen­dre i em va bufe­te­jar; volia fer pas­sar per inno­vació un ana­cro­nisme de la per­cepció. He res­post a la qüestió ini­cial.