Llibres

dietari

xavier serrahima

Cartes de la memòria

Com més temps passa, més fa la impressió que l'obra de Joan Sales, abso­lu­ta­ment cab­dal en la lite­ra­tura cata­lana del segle XX, està per­se­guida pel fat de la seva evo­lució cons­tant, per pros­se­guir inces­sant­ment el seu camí envers la seva con­fi­gu­ració final, defi­ni­tiva.

Si dei­xem de banda l'edició del 1956, espor­gada per les raons que tots conei­xem, Incerta glòria durant molts i molts anys incloïa una ter­cera part ano­me­nada El vent de la nit, fins que, amb bon cri­teri, l'any del cen­te­nari, esde­vingué una novel·la a part. El seu magnífic poe­mari Viatge d'un mori­bund, for­mava part, igual­ment, per ini­ci­a­tiva del mateix autor, de la versió fins ara canònica de les Car­tes a Màrius Tor­res, fins que asso­li­ren la indi­vi­du­a­li­tat que es merei­xien –bri­llant amb llum pròpia i ocu­pant el lloc que, mal­grat l'orbesa d'alguns cer­cles acadèmics, li cor­res­pon dins la millor poe­sia cata­lana.

Per això, quan ara ens arriba la nova edició de les seves car­tes a Màrius Tor­res i veiem que ha estat aug­men­tada amb “car­tes inèdites a Mercè Figue­res” –la cor­res­pon­sal ini­cial, i la baula fona­men­tal que uní aques­tes dues grans figu­res de les nos­tres lle­tres–, no ens agafa gens des­pre­vin­guts. Pri­mor­di­al­ment perquè, com molt bé apunta Mont­ser­rat Casal en la seva intro­ducció de l'apèndix, l'escrip­tor bar­ce­loní era un “edi­tor inter­ven­ci­o­nista i creu que a cada nova lec­tura un manus­crit és sus­cep­ti­ble de millo­rar, de reduir-se o d'ampliar-se”.

(Re)cre­ació literària

I, per més que d'entrada ens pugui sor­pren­dre, si volem assa­bo­rir aques­tes seves car­tes al poeta en tota la seva ple­ni­tud, com­ple­xi­tat i riquesa, farem bé de con­si­de­rar-les més una obra de (re)cre­ació literària (epis­to­lar, si pre­fe­rim dir-ne així) que no pas una sim­ple trans­cripció dels ori­gi­nals envi­ats durant la Guerra Civil i pri­mers anys de la post­guerra. Per unes raons o altres, i la cura­dora n'apunta algu­nes de ben esca­ients, Sales pre­ferí ree­la­bo­rar-les (en alguns casos, gene­ro­sa­ment), abans de pre­sen­tar-les al públic. I no pas, ja per motius de cen­sura, sinó, si molt no m'erro, per ofe­rir una imatge pròpia més d'acord amb la seva volun­tat de per­vivència, per cor­re­gir i, per damunt de tot, mode­rar, el jove i impul­siu emis­sor pri­mi­geni.

Si tots aquells que conei­xem els seus hàbits com a edi­tor –con­fir­mats amb llum i taquígrafs per l'assaig de Marta Pas­qual Joan Sales, la ploma con­tra el silenci– podíem tenir les nos­tres sos­pi­tes, i fins i tot algun indici, sobre la pos­si­bi­li­tat que les hagués modi­fi­ca­des, la lec­tura dels ori­gi­nals recu­pe­rats con­ver­teix la hipòtesi en cer­tesa. Per més que en la seva intro­ducció a l'edició del 1976 Sales asse­gurés que el que havia fet era supri­mir-hi “el que no tin­dria interès, sobre­tot aque­lla mena de coses, sem­pre les matei­xes o molt sem­blants, que solen tro­bar-se al començ o al final”, el que féu és rea­dap­tar-les, trans­for­mar-les en una mena de diari per­so­nal redac­tat sota forma epis­to­lar.

Tenint això ben pre­sent, tots aquells lec­tors que hagin fruit amb Incerta glòria –així com els que fins ara no hagin tin­gut el bon sen­deri d'empren­dre-la– faran bé de cap­bus­sar-se de ple en aques­tes car­tes, que retra­ten amb tanta força i vera­ci­tat (per més que sigui més literària que no pas lite­ral) no tan sols un dels períodes més trans­cen­den­tals (i malau­rats) de la nos­tra història pre­sent, sinó el fortuït i mai prou pon­de­rat encon­tre entre dues de les grans plo­mes de les nos­tres lle­tres.

Perquè, tot lle­gint-les, ultra la satis­facció artística que pro­du­ei­xen per elles soles, hom no pot sinó pren­dre consciència de la importància fona­men­tal del com­po­nent de l'atzar, en les nos­tres vides i, en con­seqüència, dema­nar-se: hau­rien arri­bat mai a les nos­tre mans les impres­cin­di­bles poe­sies de Màrius Tor­res, i menys en la seva con­fi­gu­ració defi­ni­tiva, aca­bada, si Mercè Figue­res no hagués par­lat a Sales d'un “amic poeta” que creia que li con­ve­nia conèixer?

L'apunt
Segons el DIEC2, carta és: “Comunicació escrita adreçada a una persona absent. Escriure, dictar, trametre, una carta. Rebre, llegir, una carta. Datar, cloure, segellar, descloure, una carta. Li ho enviaré a dir per carta. Enviar una carta per correu. Franquejar una carta. Tirar una carta al correu. Carta de felicitació, de recomanació, de condol. Carta circular. I un epistolari és: “Recull de cartes escrites per una persona o a una persona”
Cartes a Màrius Torres
Joan Sales
Editorial: Club Editor Barcelona, 2014 Pàgines: 704 Preu: 25 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia