Escampar els fantasmes

E s pot ama­gar dar­rere uns coi­xins o sota una estora, però el més valent és afron­tar de cara els petits trau­mes de la infància. Aquesta sem­bla ser la recepta que el peri­o­dista i escrip­tor Ser­gio Vila-Sanjuán pro­posa a El Club de la Esca­lera, una obra de tea­tre que ell pre­senta en forma de lli­bre, amb la con­fiança que algú s'atre­veixi a por­tar-la a escena. Sanjuán, que al 2010 publi­cava la seva pri­mera novel·la (Una here­dera de Bar­ce­lona) a par­tir de les experiències del seu avi als anys 20, i que va gua­nyar el premi Nadal del 2013 amb Estaba en el aire, també ins­pi­rada en la memòria fami­liar, ara furga en la seva ado­lescència per recons­truir un cas de bullying.La violència que es patia en els patis als anys 60, avui està tipi­fi­cada com a bullying, una pre­o­cu­pació que tant mes­tres com pares tenen molt pre­sent. L'autor ima­gina una retro­bada dels pro­ta­go­nis­tes, 40 anys després. Qui­nes són les con­seqüències d'aquells mal­trac­ta­ments? Com es pot actuar quan les vícti­mes i l'agres­sor han arri­bat a la madu­resa? Amb un punt fantàstic, Sanjuán invoca els fan­tas­mes d'aquell pas­sat, uns nois que es refu­gi­a­ven sota l'escala tot allu­nyant-se del fut­bol i de les pos­si­bles bro­mes pesa­des del líder de la classe. Els uns són vícti­mes i l'altre agres­sor. Però el pinxo es fa valer per la seva sim­pa­tia sor­ne­guera i les vícti­mes pot­ser bus­ca­ran una ven­jança que els recom­pensi dels moments traumàtics.

Sanjuán es reco­neix un espec­ta­dor de tea­tre. Quan va deci­dir arren­car un text que fes una mirada a l'hora del pati de l'escola es va ado­nar que tot por­tava a una con­fron­tació dels per­so­nat­ges Tot i que podia optar per una novel·la dia­lo­gada, li va sem­blar més honest adop­tar les rèpli­ques tea­trals. De fet, Sanjuán ha deci­dit publi­car el lli­bre com­pro­vant que és lle­gi­dor també en aquest for­mat i que és la manera de fixar i pre­sen­tar una obra, cons­ci­ent que és com­pli­cat conèixer els camins per poder-la pujar a escena. De moment, la publica i la mou entre pos­si­bles can­di­dats. Tot i que el bullying és un tema pre­o­cu­pant al dia a dia de les famílies (i que, qui més qui menys, guarda alguna cica­triu emo­ci­o­nal de la seva ado­lescència) no sovin­teja, cer­ta­ment, als esce­na­ris. Pot­ser el cas mes cone­gut és la d'Un déu sal­vatge de Yas­mina Reza (Goya, 2010), però l'acció se cen­tra en el com­por­ta­ment dels pares que pro­ven d'arre­glar (i espat­llen encara més) un con­flicte a l'escola. També Manuel Veiga recu­pera a Recreo el bullying, vist des del món adult. Aquesta obra, premi SGAE de Tea­tre 1997, va poder-se veure la tem­po­rada pas­sada a l'Akadèmia. Aquests exem­ples demos­tren l'interès per un tema poc abor­dat.

Sanjuán, sí, juga altra vegada amb mate­rial real. Els per­so­nat­ges es cons­tru­ei­xen a par­tir dels seus records i de molta altra gent i la recerca era saber si, 30 anys després, les vícti­mes podien cap­gi­rar la història. Per això, reco­mana la lec­tura també per motius terapèutics. L'autor tenia clar que s'havia de fugir del mani­que­isme i per això juga amb un per­so­natge sinis­tre però que “té una part de la seva per­so­na­li­tat que atrau”. Per la seva banda, l'estratègia dels com­panys d'aula és enviar un mis­satge al seu antic agres­sor “amb un punt de ven­jança i un altre de justícia”. L'apa­rició de la ger­mana d'un dels com­panys, que desen­vo­lupa les seves apti­tuds de mèdium, pro­por­ci­ona a la trama dura un punt fantàstic que no queda mai del tot expli­cat (però que és clau per al desen­vo­lu­pa­ment de l'escena) si és real o és un engany. Els fan­tas­mes apa­rei­xen i s'expli­quen. Par­lar, la clau, de fet, per tren­car l'amenaça del bullying.