L'estiu que glaça vides

En aquest món nos­tre on sem­bla que no hi hagi un pam de net i tot s'enfonsi resulta d'allò més enco­rat­ja­dor que una nova petita edi­to­rial, situ­ada en un lloc tan magnífic com habi­tu­al­ment negli­git cul­tu­ral­ment com és Menorca, es deci­deixi a publi­car una novel·la que no tan sols deixa una pre­gona petja, sinó que et retorna el gust de la bona lite­ra­tura.

Després de set anys de silenci, Maite Salord ens ofe­reix una obra ambi­ci­osa i arris­cada, que es pro­posa donar veu a les veus massa temps silen­ci­a­des, a la dels vençuts de la Guerra Civil. D'aquesta guerra bàrbara i inhu­mana, devas­ta­dora, que trans­formà, per sem­pre més, la feso­mia humana i ideològica de Mallorca. La guerra que produí el gran tren­ca­ment, la gran divisió, entre els uns (els que havien gua­nyat i que, per tant, no només podien seguir fent sen­tir la seva veu, sinó que la impo­sa­ven) i els altres (els der­ro­tats, els que havien de ser­var silenci, si no volien pas­sar a engros­sir les ja prou infla­des llis­tes dels des­a­pa­re­guts i ajus­ti­ci­ats). Aquest món sense ànima con­necta també una altra obra recent, Un home que se'n va, de Vicenç Villa­toro, i que ja retratà, amb una con­tundència esgar­ri­fosa, Geor­ges Ber­na­nos, a Els grans cemen­ti­ris sota la llun, defi­nint-lo com el règim dels sus­pec­tes: “On el poder jutja lícit i nor­mal no només agreu­jar el caràcter de certs delic­tes, a fi de fer recaure sobre els delinqüents la llei mar­cial, sinó d'exter­mi­nar pre­ven­ti­va­ment els indi­vi­dus [sos­pi­to­sos d'esde­ve­nir] peri­llo­sos.”

Com he avançat, una novel·la exi­gent, fins i tot en podria dir difícil –tot i que, en cap cas, ina­bor­da­ble– que con­ver­teix qui la lle­geix en col·labo­ra­dor neces­sari del seu cor­recte desen­vo­lu­pa­ment, del seu assa­bo­ri­ment i com­prensió, d'extreure'n tota la riquesa que atre­sora. Perquè, cal adver­tir-ho, aquells capítols que li con­fe­rei­xen dis­tinció, valor i volum no són, d'entrada, gaire acces­si­bles. Hi avan­ces a les pal­pen­tes i no saps ben bé on afer­rar-te, fins que t'ado­nes que aquell doll de parau­les per fi alli­be­ra­des són “peces” d'una “història esmi­co­lada”, d'un ombrívol i fei­xuc tren­ca­clos­ques que has d'anar recons­truint, en un inici del tot a les fos­ques; a mesura que avança la novel·la, amb majors clarícies.

Sense aques­tes “vibra­ci­ons” direc­tes, dures, angoi­xants per la seva impo­sant, acla­pa­ra­dora veri­di­ci­tat quant a verídiques, la imatge d'aquells “anys ter­ri­bles”, poblats de “llargs silen­cis” i habi­tats per sim­ples espec­tres no pos­sei­ria la força que pos­se­eix, no ens arri­ba­ria tan endins, ni ens cau­sa­ria un impacte tan col­pi­dor. Amb una enorme des­tresa nar­ra­tiva, Salord va cosint i des­co­sint la història densa i com­pleta d'una “família der­ro­tada”, con­ver­tida per la sal­vatge inhu­ma­ni­tat de la guerra i per la insa­do­lla­ble set de la ven­jança dels ven­ce­dors en “ombres”, en “només el reflex del que havíem estat algun dia”, sense dei­xar-los cap altra opció que la de “plo­rar junts”, amb “les parau­les […] tra­va­des al coll. Com una corda grui­xuda que, a vol­tes, et tallava l'alè”.

Una història de dolor i d'aïlla­ment, de devas­tació que –com ha entès molt bé l'autora menor­quina– tan sols es podia expli­car amb gran sen­si­bi­li­tat, recor­rent a la “memòria dels que [ja] no hi eren” i dosi­fi­cant amb savi­esa la cru­esa de la situ­ació amb un del tot indis­pen­sa­ble toc de lirisme, atès que “la raó no ser­veix per expli­car la barbàrie”.