Modificar el medi natural

E l tea­tre sem­bla un hàbitat reser­vat al públic adult o a les aven­tu­res de la cana­lla dels 6 als 12 anys. Ja fa una dècada que, des de La Sala de Saba­dell, es fa peda­go­gia per con­vi­dar a l'esce­nari els més menuts de tots amb el fes­ti­val El Més Petit de Tots: poten­cien el bateig tea­tral dels més menuts amb pro­pos­tes breus, sen­si­ti­ves i sense cap nar­ra­ti­vi­tat que es rea­lit­zen per als fills de mesos i fins a 5 anys i per als seus pares. Sovint, aquest món de sen­sa­ci­ons reac­tiva el gust pel tea­tre d'uns pares que ja havien aban­do­nat. El fes­ti­val, que va començar el 8 de novem­bre, s'acaba aquest diu­menge i ha com­par­tit pro­gra­mació inter­na­ci­o­nal amb pro­duc­ci­ons pròpies. S'ha rea­lit­zat en deu muni­ci­pis. La com­pli­ci­tat de les sales és indis­pen­sa­ble per poder dis­po­sar de com­pa­nyies estran­ge­res i també d'un pro­grama com­par­tit de dis­seny. Eulàlia Ribera, la direc­tora de La Sala i del fes­ti­val, se sent satis­feta que en totes les ses­si­ons s'exhau­rei­xin les loca­li­tats. El nou medi que pro­posa el fes­ti­val és de pri­vi­legi: petita capa­ci­tat d'espec­ta­dors al vol­tant de la pro­posta, asse­guts en coi­xins i seguint al mil·límetre l'acció de l'intèrpret i la reacció de la cana­lla.

Nens de 2 a 5 anys van assis­tir a la funció de la com­pa­nyia fran­cesa Ak Entrepôt, amb Entre deux plu­ies (Entre dues plu­ges), al Mer­cat de les Flors, la set­mana pas­sada. Si van aten­dre a l'entrada al ball en què una fina pluja mullava les pedres negres arro­do­ni­des i pla­nes ins­tal·lades quasi reli­gi­o­sa­ment en un qua­drat per­fecte, l'atenció va anar caient a mesura que avançava un movi­ment catàrtic, magnètic, hipnòtic, absor­bent. El mini­ma­lisme no està renyit amb els més menuts però neces­sita una contínua comu­ni­cació. El joc de sal­tar per les pedres, de fer-hi una rot­llana i de jugar amb la pedra dife­rent va fer riure, però es van dis­tan­ciar quan el pla es va tras­lla­dar a un qua­dre que reproduïa els movi­ments exe­cu­tats a terra, moments abans. Sí que va cap­tu­rar l'atenció dels adults.

Dilluns pas­sat, a l'esce­nari del Tea­tre Prin­ci­pal de Saba­dell, dos balla­rins entra­ven a una pis­cina infla­ble. Nens de P3 (de la classe dels Vete­ri­na­ris) pre­gun­ta­ven, en veu baixa, si no neces­si­ta­rien flo­ta­dors. L'espec­ta­cle Primo tras­llada el movi­ment a un medi gens con­ven­ci­o­nal: l'aigua. Des de les fines­tres d'aquell ele­ment infla­ble, es podien veure els cos­sos ampli­fi­cats i, sobre­tot, les reac­ci­ons en forma d'ona­des, cor­rents i mini­bom­bo­lles que tenyien l'aigua d'imat­ges insòlites. Una altra invi­tació a som­niar, i a dei­xar-se por­tar pels cor­rents, que va atra­par l'atenció dels adults però que va aca­bar can­sant els petits alum­nes. Un espec­ta­cle poètic, visual, amb un trac­ta­ment idoni de l'espai, la música i la llum, però al qual li fal­ten reclams més direc­tes perquè la cana­lla se senti inter­pel·lada.

On sí que hi ha interacció directa és a Aupapá, segu­ra­ment una peça més sen­zi­lla d'apa­rells però molt més efec­tiva. Al con­trari que la resta, si al prin­cipi la cana­lla no es veia amb cor de mirar pels forats del cub, al final, no en volien mar­xar. I és que la balla­rina havia jugat amb ells, sem­pre amb una música amb veu humana pre­sent. La peça es repe­teix aquest cap de set­mana i, si hi ha nadons, se'ls per­met pujar sobre dels 9 metres qua­drats perquè hi gate­gin pel sos­tre trans­pa­rent. La sor­presa de veure una mare a sota és, diuen els artis­tes, inex­pli­ca­ble.

Després de 10 anys de car­rera, Ribera augura que, més enllà de la con­cen­tració d'espec­ta­cles per a aquest fes­ti­val, els tea­tres ani­ran incor­po­rant pro­gres­si­va­ment espec­ta­cles de pro­xi­mi­tat per a aquest públic tan específic. Però no és només el tipus d'espec­ta­cle, en què pre­val molt la qua­li­tat, un món obert i abs­tracte, sinó la cali­desa amb què es pre­pa­ren les ses­si­ons. La neces­si­tat que l'aco­llida sigui efec­tiva. Que s'entri a l'espai com qui ho fa en secret, d'ama­gat, en un silenci fèrtil d'ima­gi­nació. El tea­tre explora sem­pre més enllà de les fórmu­les esta­bler­tes.