Una ronda a Ca l'Emília

Només a Vila­franca del Penedès els espec­ta­dors enten­dran què és Ca l'Emília, sense més expli­ca­ci­ons. Però de seguida tots els altres espec­ta­dors que visi­tin els tea­tres de Vic, Gra­no­llers, Sant Cugat, Vila­de­cans, Man­resa i Reus (es manté la incògnita de si arri­barà a la tar­dor a Bar­ce­lona i en quina sala) sabran l'olor que es res­pira en un celler com el de Ca l'Emília. Ahir es va estre­nar l'últim capítol de la tri­lo­gia sobre la iden­ti­tat de Jordi Casa­no­vas. Es titula Vila­franca i parla d'aquest mateix indret, on ahir s'estre­nava (i que es podrà veure fins diu­menge). El retrat, de fet, té molt de casa pai­ral, de fotos en rodet i de la neces­si­tat de con­ci­liar progrés, ambició, avarícia, amb tra­dició, sen­ti­men­ta­lisme i entrega. Com a Una història cata­lana (2011/2013) hi ha alguna picada d'ullet a la Cata­lu­nya de l'extra­radi amb un dels per­so­nat­ges més icònics de l'escena que, en ser la per­sona externa de la família, és qui millor copsa les inten­ci­ons de cadascú. I, a sobre, atempta con­tra l'eco­no­mia local perquè rebutja tot alco­hol i carn d'ani­mal. Genial.

Qui més qui menys, dèiem, tro­barà els espais antics d'una Cata­lu­nya que ja havia lluït amb els Jocs Olímpics i que es pre­pa­rava per al pri­mer tri­par­tit. Com a Fes­ten (Romea, 2005) al dinar fami­liar, i més si és el de la festa major per Sant Fèlix, és on bull la bilis més des­a­gra­da­ble. No hi ha gani­vets, però es palpa una tensió entre els adults, que els ado­les­cents han de callar, inten­ten igno­rar i, final­ment, fugen com a única sor­tida per no mirar-se en un mirall on ningú surt ben retra­tat.

El tre­ball de Jordi Casa­no­vas com a direc­tor també és nota­ble. Perquè hi ha espais de silen­cis que s'allar­guen però no can­sen, fan que la tem­pe­ra­tura pugi, que els fan­tas­mes vagin fent l'ombra més grossa. Els actors, en gene­ral, estan al seu lloc i (tot i els crits) en gene­ral encer­ten el to i les mira­des. Al dar­rere de tot, un pare de família que perd la memòria i, amb ella, part de la iden­ti­tat. L'oli­vera que va ser anirà a terra o si la pinya es manté ferma, res s'esfon­drarà? El drama d'una casa arriba quan els cane­lons es cre­men!

La volun­tat de Tea­tres Amics ha fet bona l'aposta. Amb una esce­no­gra­fia que aporta la sor­presa a la pro­ducció i una veu ten­dra i fresca (Anna Roig) can­tant a la seva festa major. A la festa major de cadascú.