Temps de ‘hippies' i marihuana

En les dar­re­res pel·lícules de Paul Tho­mas Ander­son es vol pas­sar comp­tes amb la història d'Amèrica. Es vol des­co­brir quin és l'ori­gen d'allò que podríem ano­me­nar la follia ame­ri­cana. Després d'haver ana­lit­zat religió i petroli als anys 20, sec­tes i trauma als 50, ara es pro­posa a Puro vicio fer un retrat d'un temps en què la droga i el sen­ti­ment d'orfan­dat actu­a­ven com a vasos comu­ni­cants. Ander­son ens situa a Califòrnia. L'espec­tre de Char­les Man­son hi és omni­pre­sent. Estem en els anys de la cul­tura hip­pie, l'LSD, la mari­hu­ana i el Viet­nam. El detec­tiu pri­vat Doc Spor­te­llo –un remar­ca­ble Joa­quin Pho­e­nix– rep la visita d'una ex-amant que li demana que bus­qui un mili­o­nari des­a­pa­re­gut amb qui ella manté rela­ci­ons.

El punt de par­tida pot sem­blar el d'una novel·la de Ray­mond Chand­ler, però ens tro­bem davant d'un altre uni­vers lite­rari, el de Tho­mas Pync­hon, l'escrip­tor més enigmàtic de la lite­ra­tura ame­ri­cana actual. En la seva novel·la ori­gi­nal, Pync­hon es pro­posa esta­blir un puzle nar­ra­tiu que acabi mos­trant un retrat fan­tas­magòric d'una època. No busca la raci­o­na­li­tat pròpia d'una inves­ti­gació cri­mi­nal, pre­fe­reix des­a­fiar-la. Paul Tho­mas Ander­son du a terme un expe­ri­ment apas­si­o­nant. No pot qua­drar les peces de la trama nar­ra­tiva esta­blerta per Pync­hon, ja que en un món domi­nat per la mirada lisèrgica, la lògica del thri­ller deixa de tenir sen­tit. El per­so­natge de Doc Spor­te­llo no és Phi­lip Mar­lowe, és un detec­tiu que tot el dia fuma mari­hu­ana i que es mou entre allò real i allò al·luci­nat. La seva mirada ines­ta­ble acaba ser­vint de pre­text per mos­trar un món increïble en què es bar­re­gen les situ­a­ci­ons més estra­nyes. Per la Califòrnia que des­cri­uen Ander­son i Pync­hon hi tran­si­ten cor­rup­tes empre­sa­ris immo­bi­li­a­ris amb tendències neo­na­zis, excèntri­ques ban­des de den­tis­tes, moto­ci­clis­tes sal­vat­ges, saxo­fo­nis­tes que tenen el pri­vi­legi de res­sus­ci­tar, sur­fis­tes embri­a­gats, algun ex-com­ba­tent para­noic del Viet­nam i uns quants hip­pies per­duts en els seus deli­ris. La con­tra­cul­tura no és un món mític, ni un refugi, sinó un món des­ba­lles­tat. Estem davant una Amèrica dis­po­sada a cons­truir els seus mites a par­tir de la para­noia d'una soci­e­tat ines­ta­ble.

Puro vicio no és una pel·lícula de detec­tius sinó un retrat ferotge d'un temps en què sota les llam­bor­des no podia haver-hi la sorra de les plat­ges, només algu­nes res­tes d'escom­bra­ries. Ander­son crea una pel·lícula estra­nya però esti­mu­lant, una obra radi­cal car­re­gada de luci­desa. Estem davant d'un dels retrats més cru­els i apas­si­o­nants que s'han fet al vol­tant d'un somni ame­ricà que per no ser, ja no és ni tan sols un mal­son.