#JeSuisEscriptor

Si hi ha coses immu­ta­bles en aquesta vida, són les tra­di­ci­ons. Segu­ra­ment per això, la diada de Sant Jordi, com tan­tes d'altres fes­ti­vi­tats, pot sem­blar tal­ment com el Dia de la Mar­mota. Cada any, per aquesta data, un es des­perta surt al car­rer i es troba vivint la mateixa situ­ació, immers en els matei­xos ritu­als i, tot sovint, tro­bant una i altra vegada la mateixa gent. Com a molt can­vien els lli­bres –no tant els escrip­tors– i, si és el cas com el d'aquest any, aquell impon­de­ra­ble ano­me­nat temps.

La pri­mera hora, com sem­pre és la millor, si fas sort de no ser escla­fat per l'horda d'esco­lars i estu­di­ants que o bé pas­se­gen o venen roses repar­tits en petits coman­dos d'allò més insis­tents i per­sis­tents. I més si el dia és radi­ant, com ho va ser ahir al matí. O si tens la sort de ser de Sant Jordi Des­valls, com la Judit, encan­tada de tre­ba­llar-hi com a mes­tra en la que és l'única població cata­lana amb el nom con­sa­grat al sant patró i per tant, de cele­bració i festa. Tam­poc es poden quei­xar la majo­ria d'assa­la­ri­ats que tre­ba­llen pels vol­tants del cen­tre, ja que durant aquest dia solen dis­fru­tar com mai de l'elas­ti­ci­tat labo­ral allar­gant els esmor­zars de mitja hora o bus­cant qual­se­vol excusa per sor­tir a fer encàrrecs. Es tracta de ram­ble­jar i, és clar, de com­prar roses i lli­bres només fal­ta­ria. Tot sigui per fer país.

I si hi ha algun pro­ta­go­nista el Dia del Lli­bre aquests són, és clar, els escrip­tors. Els tro­bem com sem­pre con­cen­trats a les para­des de lli­bres, con­ver­sant amb els lec­tors, asses­so­rant els com­pra­dors i, els més afor­tu­nats, fir­mant alguns exem­plars (un d'ells, fins i tot, sig­nant una dedi­catòria al pro­ta­go­nista de la seva pròpia novel·la, que havia com­prat reli­gi­o­sa­ment). Com a nove­tat, enguany n'hem tro­bat por­tant una xapa a la solapa amb una iden­ti­fi­cació prou escla­ri­dora: “Escrip­tor”. No fos cas que també hagues­sin de fer caixa, només fal­ta­ria, que escriure ja costa prou.

Per a ini­ci­a­ti­ves literàries, ens va cap­ti­var la impul­sada per Òmnium al pont de les Pei­xa­te­ries Velles, amb un espai efímer on els pas­sa­vo­lants podien des­pen­jar i aga­far frag­ments de poe­sia i lite­ra­tura estesa.

Al mig­dia, les aglo­me­ra­ci­ons van deri­var cap als res­tau­rants i les cafe­te­ries, i a la tarda, l'hora de la mara­bunta va con­ver­tir l'epi­cen­tre en un ver­da­der for­mi­guer. Ni l'amenaça dels núvols, ni la pluja inter­mi­tent –que van acti­var l'habi­tual sis­tema de plàstics pro­tec­tors– van alte­rar una jor­nada giro­nina de Sant Jordi que va com­plir amb els tòpics. Un any més i per a molts més.