El mag que enllustrava sabates

Quan la família Majó va abor­dar la reha­bi­li­tació inte­gral de l'immo­ble de la plaça Reial, 1, a la can­to­nada amb el car­rer de Colom, per obrir-hi l'hotel DO, es va tro­bar un estrany objecte en un sub­ter­rani trist i lúgubre, cau de rates i de brutícia acu­mu­lada al llarg dels anys. Era una cadira d'enllus­tra­dor amb un per­fum antic. Als peus de la trona hi havia la capsa dels estris i el petit escam­bell on s'asseia el seu amo. Intri­gats, els Majó van començar a inves­ti­gar a qui podia haver per­tan­gut. I esti­rant dels fils de la memòria de la plaça, van des­co­brir la història d'un per­so­natge bar­ce­loní molt sin­gu­lar. La història de Fructuós Canonge.

Fructuós Canonge va ser un enllus­tra­dor molt cone­gut i esti­mat de la Bar­ce­lona de la segona mei­tat del segle XIX. El va fer popu­lar aquest ofici que va exer­cir reclòs en les vol­tes de la mítica plaça, davant l'antiga farmàcia d'El Globo, però també un talent que el va fer famós arreu: la màgia. El Gran Canonge o el Merlí espa­nyol, com se'l conei­xia, va arri­bar a actuar en esce­na­ris de tot Europa i Amèrica. El peri­ple del mag enllus­tra­dor de la plaça Reial podria haver cai­gut en el pou de l'oblit si no s'hagues­sin produït una sèrie de casu­a­li­tats però, sobre­tot, si no s'hagues­sin interes­sat per res­ca­tar-lo alguns bar­ce­lo­nins durant aquests últims anys. Bar­ce­lo­nins que ado­ren la ciu­tat com Darío Ola­or­tua, el pre­si­dent de la Fun­dació Setba, que ara ha deci­dit retre un home­natge a Fructuós Canonge amb una expo­sició al pis de l'enti­tat, a la plaça Reial, 10.

La butaca, els estris i el petit escam­bell que han recu­pe­rat amb tanta cura la família Majó –uns altres ho hau­rien llançat tot a la brossa, ells ho han tin­gut tot ben guar­dat en una casa de pagès del Lluçanès– llu­ei­xen en un lloc cen­tral de la mos­tra La màgia de la Reial, en la qual els visi­tants hi tro­ba­ran un doble estímul. D'una banda, un munt d'infor­mació, amb foto­gra­fies imper­di­bles, sobre les aven­tu­res d'aquest home­not irre­pe­ti­ble. De l'altra, un recor­re­gut fas­ci­nant per les obres de cinc artis­tes que han inter­pre­tat en clau con­tem­porània el vir­tu­o­sisme d'un pres­ti­di­gi­ta­dor pio­ner de la tra­dició cata­lana, el pri­mer que va fer el salt del car­rer als esce­na­ris.

Fructuós Canonge va néixer el 1824 a Mont­brió del Camp, però als set anys ja es va ins­tal·lar a Bar­ce­lona per dei­xar enrere la misèria del poble. Va començar gua­nyant-se la vida d'enllus­tra­dor i aviat va con­que­rir el cor dels bar­ce­lo­nins pel seu bon humor i excen­tri­ci­tats. Els seus cli­ents mar­xa­ven amb les saba­tes netes com un llum i amb algun truc de record. Un dels seus pre­fe­rits era men­jar-se el betum untat en una tor­rada de pa. Però també dei­xava tot­hom boca­ba­dat tren­cant ous d'on sor­tien mone­des d'or i fent aparèixer cigar­re­tes de les ore­lles dels via­nants.

Final­ment, va debu­tar el 1858 al tea­tre dels Camps Eli­sis del pas­seig de Gràcia. Seria l'inici d'una tra­jectòria estel·lar. Canonge es va exhi­bir en els millors tea­tres del món i, inclús, va fer actu­a­ci­ons per la reia­lesa. Es diu que era un home d'ide­o­lo­gia repu­bli­cana i que, davant dels monar­ques, feia pas­sar el seu punt rebel. Quan va actuar per a la reina Isa­bel II va arri­bar tres hores tard. I a Ama­deu de Savoia li va fer un joc de mans amb un pa per denun­ciar la gana que pas­sa­ven les clas­ses popu­lars.

Sigui com sigui, tots el van omplir de títols i de reco­nei­xe­ments. Una de les dites de la Bar­ce­lona vuit­cen­tista era “tens més meda­lles que en Canonge”. En un retrat que exposa Setba se'l veu, tot cofoi, amb el pit ple de peces de metall. Alguns mags con­tem­po­ra­nis com el Màgic Andreu han tin­gut en qui emmi­ra­llar-se. Curi­o­sa­ment, el reper­tori de meda­lles de Canonge també s'han con­ser­vat. Les atre­sora amb un cert recel un vell col·lec­ci­o­nista.

No és només pels ges­tos irre­ve­rents amb l'sta­tus quo que sabem que el Gran Canonge estava com­promès amb els més febles. Tot i els èxits que va anar reco­llint als esce­na­ris, mai va tan­car el seu negoci de la plaça Reial. Va dei­xar d'exer­cir-lo per for­mar nanos aban­do­nats als car­rers, als quals volia evi­tar que cai­gues­sin en cer­cles de mala vida. Fructuós Canonge no va tenir fills, però alguns parents seus van seguir ocu­pant la seva cadira d'enllus­tra­dor, com ho prova una foto­gra­fia del 1956 de l'estudi Català-Roca. Va morir el 1890 i la premsa de l'època va fer grans cròniques del seu enter­ra­ment, el més mul­ti­tu­di­nari que recor­dava ningú.

Als pri­mers anys del segle XXI la lle­genda del Merlí català s'ha anat des­em­pol­sant gràcies en bona part a la feina de Josep Ollé, el mossèn de Mont­brió del Camp, que el 2007 va publi­car la seva bio­gra­fia: Fructuós Canonge i Fran­cesch, d'enllus­tra­dor a pres­ti­di­gi­ta­dor. El seu ras­tre pels car­rers de Bar­ce­lona tam­poc s'ha esfu­mat mai del tot. Els més curi­o­sos s'hau­ran ado­nat de la presència d'una placa a tocar del bar Colón amb la ins­cripció “Lim­pi­a­bo­tas Canonge”, que l'Ajun­ta­ment va pro­te­gir fa uns anys amb un meta­cri­lat. I al car­rer Pas de l'Ense­nyança hi ha per­vis­cut una pin­tura mural en la qual l'hàbil Fructuós apa­reix tra­ient un conill del seu bar­ret de copa.

Art i més art

L'expo­sició a la Fun­dació Setba, que es podrà visi­tar fins al 30 de gener, té altres al·lici­ents. Un cir­cuit per obres d'art con­tem­po­rani que evo­quen i invo­quen l'uni­vers de Fructuós Canonge, cre­a­des per Patri­cio Reig, Ramon Enrich, Isao Arti­gas, Car­les Pujol... i l'artista que no pot fal­tar en cap moguda que té la màgia com a pre­text: Joan Brossa.

Setba pro­mou des de fa qua­tre anys un cicle d'expo­si­ci­ons, La memòria de la plaça, dedi­ca­des a dife­rents històries obli­da­des o ocul­tes de la plaça Reial. Mos­tres que, més enllà del pis que ocupa l'enti­tat, bus­quen la impli­cació dels dife­rents esta­bli­ments de la plaça. Aquest any, la res­pon­sa­ble de l'espai, Cris­tina Sam­pere, s'ha engi­nyat una sèrie de capses màgiques: catorze artis­tes vin­cu­lats a la fun­dació han inter­vin­gut capses de jocs de màgia. Les peces s'han repar­tit en catorze locals, de manera que tot­hom que ho vul­gui en pot fer una ruta que comença a l'hotel DO i s'acaba al cos­tat del racó on Fructuós Canonge enllus­trava les saba­tes dels bar­ce­lo­nins. Tot rodó. I tot màgic.