Construint Puigdemont

Cons­truir un per­so­natge que sigui capaç de pro­ta­go­nit­zar una història potent no és feina sen­zi­lla. Les nor­mes d'escrip­tura recu­llen que si volem fer-lo creïble ha de ser dife­rent, cohe­rent, sor­pre­nent, con­tra­dic­tori, actiu, moti­vat, moral, imper­fecte, enginyós i mis­teriós. I si el retrat el fa un amic de la infància, podem asse­gu­rar que es pot tro­bar aquell punt de cali­desa que con­ver­teix la lec­tura en inti­mi­tat. En un moment que l'actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Car­les Puig­de­mont, ha pas­sat de ser un polític de províncies a jugar en la pri­mera divisió esta­tal, les edi­to­ri­als s'han afa­nyat a con­ver­tir aquell fill d'Amer, un poble aban­do­nat de la Selva inte­rior, en actor prin­ci­pal d'una sèrie de bio­gra­fies, apres­sa­des i par­ci­als, que han inten­tat trans­for­mar el des­co­nei­xe­ment en cer­te­ses i la ignorància en saber. I, en aquest aspecte, l'autor d'Em dic Car­les, en Josep Riera i Font, fill d'Osor, a la porta de la Gui­lle­ria, que ha acom­pa­nyat la pri­mera auto­ri­tat cata­lana des que van anar junts a l'ins­ti­tut d'Amer, pas­sant per la uni­ver­si­tat o la feina con­junta a El Punt, pre­senta el currículum indis­pen­sa­ble per con­ver­tir la seva apro­xi­mació en una des­cons­trucció en la qual tot i par­lar de la vida par­ti­cu­lar i un pèl des­co­ne­guda, trans­forma la con­versa en allò que Cer­van­tes va com­pen­diar en la frase “el que som capaços de sen­tir, som capaços de dir”. Riera fa del retrat un exer­cici de sim­pli­fi­cació en el qual es pres­cin­deix d'allò inne­ces­sari per des­pu­llar un per­so­natge que es va cons­truint la pròpia bio­gra­fia, sense pressa però amb pas ferm. I la cam­pa­nya de pro­moció passa per vet­lla­des com la que es va viure ahir a la Lli­bre­ria 22, on un poeta, en Jaume Bos­quet, i un polític, en Joan Martí, alcalde de Santa Coloma de Far­ners però a l'hora físic espe­ci­a­lit­zat en robòtica, van inten­tar tro­bar la clau de volta d'una cons­trucció trans­ver­sal que va des del romànic del mones­tir de Santa Maria a la passió per la tec­no­lo­gia i la política, alfa i omega que han mar­cat l'esde­ve­nir d'aquest “nen espan­tat” que segons va dir el biògraf Pep Riera, “avui i en les actu­als cir­cumstàncies és el millor pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que podem tenir”.

A l'acte es va viure com­pli­ci­tat, sen­ti­ment i emoció. En Jaume Bos­quet va exer­cir de mes­tre en gai saber i va com­pen­diar l'obra com una bio­gra­fia dife­rent que no deixa de banda la lite­ra­tura ni oblida les influències poètiques d'un home que “era un jove inquiet que li agra­dava lle­gir”. Bos­quet, que no es va estar d'esmen­tar la influència que l'estada al col·legi del Collell o de pro­fes­sors com ara Modest Prats en el caràcter de Puig­de­mont, va fer un recor­re­gut sen­ti­men­tal a través de les pla­nes de la bio­gra­fia. Més en el seu paper de científic, Joan Martí que va conèixer el pre­si­dent en els dies d'ins­ti­tut ha remar­cat l'esforç fet per l'autor per des­mar­car-se del propi pro­ta­go­nisme i trans­for­mar el lli­bre en una visió objec­tiva però emo­ci­o­nada de la figura del bio­gra­fiat. En tan­car l'acte, el mateix Pep Riera, que estava acom­pa­nyat de la seva família, va reve­lar que con­fi­ava ple­na­ment en la capa­ci­tat del pre­si­dent, però també que quan el veia inter­ve­nir patia perquè era un amic pro­per que es podia equi­vo­car i podia rebre atacs de tota mena: “Perquè és una per­sona que esti­mes, i això no et deixa tran­quil.” Tot es va cal­mar quan va reve­lar que els antics amics d'ins­ti­tut s'havien tro­bar gràcies a un grup de What­sApp que els havia fet tor­nar a tots, fins i tot al pre­si­dent, als quinze anys.