Imitat, però mai duplicat

Clama al cel que artis­tes infi­ni­ta­ment
menys relle­vants de soul, o jazz, toquin a Cata­lu­nya cada dos per tres, i el vibra­fo­nista Roy Ayers, un tipus ideal per com­pren­dre el paren­tesc entre el jazz, el soul, la música disco i, fins i tot, el hip-hop, no hagués visi­tat aques­tes ter­res des dels anys noranta, quan Guru el va pre­sen­tar a tota una nova gene­ració en incloure'l en el seu pro­jecte Jazz­ma­tazz. Hi ha posat remei el Jam­bo­ree de Bar­ce­lona, que va pel camí de viure un dels anys més glo­ri­o­sos de la seva història recent amb actu­a­ci­ons, en set­ma­nes pròximes, del bra­si­ler Her­meto Pas­coal i ni més ni menys que Ellis Mar­sa­lis, pare de Wyn­ton i Brand­ford.

D'Ayers, músic de 75 anys i amb una car­rera impo­nent que inclou jazz rock de l'escola del Miles elèctric, ban­des sono­res de pel·lícules il·lus­tres de blax­ploi­ta­tion, dis­cos a mit­ges amb Fela Kuti i acid jazz avant la let­tre, era difícil saber-ne l'estat de forma. Però els dub­tes que hi pogués haver van que­dar esvaïts quan, amb un moca­dor al cap i uns pan­ta­lons que no li para­ven de caure, va pujar a l'esce­nari, i, ben pro­te­git per qua­tre músics amb el cul pelat de tocar amb ell, va coman­dar amb humor i auto­ri­tat una bri­llant sessió de gro­ove. “El lle­gen­dari Ayers ha estat molt sam­ple­jat, però mai imi­tat!”, rei­vin­di­cava un dels seus músics davant d'un públic que, en alguns casos, pot­ser coneix Ayers dels sam­plers que, de la seva música, han fet Björk, Mary J. Blige, Mos Def i Erykah Badu.

Hi va haver temps, en una hora i mitja, per suar amb alguns dels seus èxits més calents –Every­body loves the suns­hine, Searc­hing, We live in Bro­oklyn o Run­ning away– i per pujar al metro amb la sen­sació d'haver vis­cut, en la inti­mi­tat de la cava, un reci­tal 100% deli­ca­tes­sen.