‘Animus iocandi'

Infi­dels a la pàtria, de volun­tat humorística, es pot defi­nir pel que no és i, també, pel que sí que és. Tot i que la pro­ta­go­nit­zen polítics, no és una comèdia sobre política. Tot que hi ha embo­lics, no és una comèdia d'embo­lics. Tot i que s'hi esmen­ten fets d'una rea­li­tat actual, la cata­lana, no és una comèdia sobre l'actu­a­li­tat de Cata­lu­nya. Tam­poc no entra­ria amb como­di­tat en els cànons de l'humor intel·lec­tual ni seria útil a l'hora de fer-se una idea de com fun­ci­ona un diari. I pos­si­ble­ment tam­poc no seria la pedra Rosetta que per­metés enten­dre els meca­nis­mes de la política. Des d'un altre punt de vista, com a novel·la eròtica, Infi­dels a la pàtria faria figa –en el sen­tit metafòric de l'expressió– i aquells i aque­lles que ja no neces­si­ten tuto­ri­als per exe­cu­tar les pro­pos­tes acrobàtiques del Kama­su­tra no hi tro­ba­ran pas­sat­ges que els obrin la porta a noves pro­e­ses fisi­co­a­matòries.

Tot el que Infi­dels a la pàtria no és no juga pas a la seva con­tra perquè la novel·la amb què el peri­o­dista Jordi Panye­lla deixa de banda els lli­bres de repor­tat­ges –ni que sigui con­jun­tu­ral­ment– té enti­tat pròpia. L'autor de Fèlix Millet, el gran impos­tor (2012) i de Sal­va­dor Puig Antich, cas obert (2014) can­via com­ple­ta­ment de regis­tre en aquesta seva estrena en el món de la ficció, que ja se sap que és menys estra­nya que la rea­li­tat. Per això, comp­tat i deba­tut, Infi­dels a la pàtria és, si fa no va, una revi­si­tació de l'esquema clàssic dels con­tes en què cal la par­ti­ci­pació d'un príncep blau i una noia que ha de ser necessària­ment una mica bleda per tal que tot acabi com ha d'aca­bar, amb un final feliç apa­re­llat a l'ide­ari de Walt Dis­ney, no pas al de les influències de la glo­ba­lit­zació con­cre­tada en la lliure cir­cu­lació de les per­so­nes pro­vi­nents d'una part deter­mi­nada de l'Àsia.

I si bé és cert que Panye­lla ha escrit un conte, també ho és que ha posat la màquina de fer fau­les al límit de les revo­lu­ci­ons i n'ha man­tin­gut l'agu­lla indi­ca­dora incrus­tada a la zona ver­me­lla.

A pri­ori, l'espe­cu­lació pro­vo­cada per la infor­mació de la coberta i la con­tra­co­berta fa pen­sar que Infi­dels a la pàtria és el resul­tat de mes­clar el sub­marí a les esto­va­lles que va idear Joan Bar­ril (a.c.s.) i l'amant bilingüe que va ela­bo­rar Juan Marsé, però la rea­li­tat escrita esbu­de­lla l'espe­cu­lació. Els pro­ta­go­nis­tes de la novel·la són l'Ernest Audaç, pre­si­dent de Cata­lu­nya i posseïdor d'un entre­cuix que més que el corn de l'abundància sem­bla un ramat de nyus del Seren­gueti de l'abundància, i la Car­mela Ramírez, que hom no es pot estar d'ima­gi­nar com una mena de Frankens­teina ela­bo­rada a base d'Inés Arri­ma­das, Alícia Sánchez Camacho i una exu­be­rant garota bra­si­lera amb capa­ci­tat de pro­vo­car tor­si­ons del coll del nivell nena de l'Exor­cista plus. Ell vin­dria a ser el príncep blau i ella, la noia toia.

Infi­dels a la pàtria és, bàsica­ment, el relat de l'evo­lució de la història de tots dos basada en la seva capa­ci­tat d'exer­cir un conei­xe­ment mutu pro­fund i exhaus­tiu –en el sen­tit bíblic de l'expressió–. La seva història l'ama­nei­xen per­so­nat­ges col·late­rals que patei­xen, en bona part dels casos, els danys que els per­to­quen atesa la seva con­dició. I, amb tot això, l'autor ela­bora una òpera bufa hiperbòlica, des­me­su­rada, irreal, exa­ge­rada, des­cor­dada i poca-solta en què el que mana de veri­tat és l'ani­mus iocandi. No pot ser lle­gida de cap altra manera perquè, com la cèlebre prova del cotó, l'autor no enga­nya amb el seu text.