De ‘gewesen' a ‘genesen'

De gewe­sen a gene­sen resu­meix el con­tin­gut del con­cert d'ahir, en parau­les del poeta Det­lev von Lili­enk­ron (1844-1809) que Brahms va musi­car a finals del XIX. En el poema Auf dem Kirc­hofe (En el cemen­tiri) –pro­ba­ble­ment refe­rit als petits cemen­ti­ris al vol­tant de les esglésies de tan­tes loca­li­tats d'Ale­ma­nya–, en què explica que si la làpida parla de mort, de pas­sat, gewe­sen, la rosada amb la seva capa de gel trans­forma la w en n, gene­sen, que indica res­ta­bli­ment i, en sen­tit lite­rari, resur­recció. Així doncs, set de les cançons de Brahms i Schu­bert amb la mort com a tema de fons i tres de Schu­bert amb l'aposta deci­dida al més enllà, fina­lit­zant, com ho va fer Measha Bru­eg­ger­gos­mann l'any pas­sat, amb Die All­macht (L'omni­potència).

La soprano Juli­ane Banse va sor­tir ves­tida de núvia, sense vel, pot­ser per remar­car el seu idil·li amb el fes­ti­val de Vila­ber­tran, ja que dur-la va ser el deto­nant per aca­bar de donar forma a una inci­pi­ent Schu­bertíada. Tenia vint anys quan la vam sen­tir per pri­mera vegada i ella i el fes­ti­val han cres­cut en paral·lel. Més de la mei­tat de les seves edi­ci­ons han comp­tat amb la seva actu­ació. Recordo la veu fresca i enci­sa­dora del prin­cipi, que ho pre­su­mia tot, i la seva presència entre inno­cent i seduc­tora. Amb els anys la sere­ni­tat ele­gant ha dei­xat empremta i la veu ha deno­tat el seu pas per l'òpera, amb més volum, més caràcter dramàtic i més capa­ci­tat per expres­sar-se quan s'iden­ti­fica amb un per­so­natge, com va pas­sar ahir amb Atys i Mem­non, dos dels cinc poe­mes de Johann Bap­tist Mayr­ho­fer (1787-1836) musi­cats pel seu amic Franz Schu­bert. Les delícies foren les cançons ínti­mes amb poc esclat, com el Feild­samkeit (Soli­tud al camp), de Brahms, o l'An den Mond, un dels tres Schu­bert oferts de pro­pina que comptà amb la sor­presa, ja que no l'havíem sen­tit mai can­tat per una soprano però sí per barítons o mez­zo­so­pra­nos, d'aca­bar amb un Der Musen­sohn que ens va dei­xar l'espe­rit caval­cant...

Cal remar­car que la Banse es va sumar, sem­pre amb la curosa col·labo­ració del pia­nista Wolf­gang Rie­der, a l'elet de grans can­tants–la Nor­man, la Cres­pin, la Te Kanawa, la Fle­ming, la Gens– cap­ti­va­des per la música de Henri Duparc (1848-1933), de llarga vida però de limi­tat període com­po­si­tiu, ja que només va dei­xar escri­tes qua­ranta cançons.