En lloc de neu, glaç

A Isa­bel Coi­xet li deu sem­blar mera­vellós que Syl­via Plath esti­uegés a Beni­dorm abans de la irrupció del turisme i que, en una casa vora mar, visqués els seus moments més feliços. Això últim ho afirma com si res una poli­cia (Car­men Machi) a un home de Manc­hes­ter (Timothy Spall) que ha anat a una comis­sa­ria perquè el seu germà, del qual des­co­breix que té nego­cis pocs clars a Beni­dorm, ha des­a­pa­re­gut sense dei­xar ras­tre. El cas és que podríem ima­gi­nar que Coi­xet volia fer una pel·lícula a Beni­dorm per refe­rir-se a Syl­via Plath (evo­cada, a més, com un bell fan­tasma amb unes imat­ges eva­nes­cents) i que, sense deci­dir-se a fer-ho ple­na­ment, ha esbos­sat una intriga dins la qual, final­ment, la dis­sor­tada poeta sem­bla posada amb calçador.

Si el per­so­natge que inter­preta Timothy Spall (que, havent-se apri­mat molt, encara sem­bla més trist que als films de Mike Leigh) deci­deix pas­sar uns dies a Beni­dorm és perquè el banc, on ha tre­ba­llat sem­pre, l’ha pre­ju­bi­lat pel fet que és un home amb escrúpols que pateix davant d’un des­no­na­ment. Coi­xet s’esforça a pre­sen­tar-lo com un bon home soli­tari que, des­a­pa­re­gut el germà, s’aven­tura a fer de detec­tiu que­dant-li temps per des­co­brir amb per­ple­xi­tat l’hor­te­rada noc­turna de Beni­dorm. Però no en fa prou i hi afe­geix una relació amb una altra solitària (Sarita Choud­hury) amb la qual manté con­ver­ses exis­ten­ci­als amb fra­ses lapidàries.

Ni la intriga ni la història sen­ti­men­tal bran­den, però el temps va pas­sant amb plans més o menys desen­fo­cats de la badia de Beni­dorm, amb jubi­lats que pas­se­gen o can­ten pel pas­seig marítim, amb la imatge marca de la casa d’una ren­ta­dora, amb els enig­mes d’una assis­tenta silent (Anna Tor­rent) o amb una cançó de la gran Mina. Això de nevar a Beni­dorm deu ser una metàfora o pot­ser només una iro­nia, però la pel·lícula està glaçada.